Dijous, 17 de juny de 2021 - Edició 1057
La República

Lliure, pròspera, justa, digna i gloriosa.

A falta de cinc dies per al dia I ( d’Independència) volia  donar la benvinguda al  sobiranisme a tots aquells que, després de la diada, van descobrir que ja no […]

Manuel Pérez Nespereira
Manuel Pérez Nespereira 20/11/2012

A falta de cinc dies per al dia I ( d’Independència) volia  donar la benvinguda al  sobiranisme a tots aquells que, després de la diada, van descobrir que ja no hi havia cabuda pel nostre país a l’estat espanyol. Em refereixo, com molt bé sabeu, als que anaven amb una llibreteta per fer pedagogia; els que deien que ens havíem d’explicar millor; els que no volien ferir susceptibilitats.
Benvinguts, doncs.
Dit això, que penso que calia, també és menester recordar que, en el mentrestant, hi ha famílies que pateixen,que no arriben a final de mes i que són desnonades,  joves que han de marxar perquè no tenen oportunitats a la seva pàtria, la generació millor formada de la història del Principat roman  sense feina…mentre els rics són cada cop més rics, perquè la crisi, no ens enganyem, no  n’és, de crisi,  per a tothom
En  l’independentisme, no s’acaba tot (De fet alguns encara parlen d’una cosa dita estat propi).   I els que portem anys lluitant-hi no podem permetre que sota l’embolcall  d’aquesta fita   s’ignori   el patiment del nostre poble i es vulgui amagar   la tremenda política de retallades i abandonament dels més febles que s’ha dut a terme els darrers dos anys.
Perquè sovint, amb invocacions grandiloqüents, gestos i messianismes, no es vol entrar en el dia a dia dels ciutadans,per tal que, enlluernats per  l’esperança d’un demà avui ja tant proper , se’ls passi sense adonar-se que al darrera, si no hi ha una actitud ferma, i forta, vindran noves   rebaixes  del que tant ha costat construir. I no es pot dir que fins ara hagin estat poques les pèrdues de drets que hem sofert.
No pot ser  que encara ens vulguin vendre que només hi ha una política possible; no és de rebut que se’ns vulgui convèncer que han de ser els febles, les classes populars i mitjanes, els joves, els jubilats, la petita empresa i el petit comerç, els autònoms qui hagin de pagar els fastos de les grans corporacions, les mateixes que quan tenien beneficis  no els repartien amb la resta de la societat.
I perquè sóc historiador sé que això és mentida. Sempre hi ha d’altres polítiques. Sempre hi ha qui pensa en comptes de justificar el propi interès.
Guanyarem la independència. I si no  ens captiven els cants de sirenes, el país el podrem construir entre i per a tots, no només des dels de sempre i per als de sempre.