Dimecres, 12 d'agost de 2020 - Edició 748
La República

LLENGUA, IVA A LA CULTURA I REFORMA DEL MECENATGE

La cultura representa un sector estratègic. Això és compartit  àmpliament per gairebé totes les forces amb representació parlamentària.   A part de tenir un paper fonamental en qualsevol societat moderna […]

Joan Bagué Roura
Joan Bagué Roura 02/03/2016

La cultura representa un sector estratègic. Això és compartit  àmpliament per gairebé totes les forces amb representació parlamentària.
 
A part de tenir un paper fonamental en qualsevol societat moderna i avançada, la cultura també esdevé un element molt necessari si volem aconseguir col·lectivitats cohesionades, harmòniques i integrades.
 
Alhora és un important factor de generació d’ocupació, majoritàriament de qualitat, i d’activitat econòmica. Una realitat oblidada per molts governants.
 
A l’Estat espanyol les competències en cultura són d’àmbit autonòmic, si és que actualment té massa sentit parlar de competències de l’administració autonòmica després de la desorbitada i exagerada activitat legislativa recentralitzadora que ha dut a terme el Govern central aquests darrers 4 anys.
 
L’obcecació del PP en aquesta línia li ha fet perdre el més mínim sentit de la mesura i la contenció. Com a exemple: el darrer projecte de llei que va presentar el PP a l’últim ple va ser la reforma del Tribunal Constitucional per atorgar-li capacitat sancionadora. En temps de descompte i ben sols… No sé si el lector intueix per on van els trets.
 
Tornant a la cultura, doncs, convé recordar que les principals competències de l’Estat en aquesta matèria són polítiques fiscals que en graven o n’estimulen l’activitat.
 
S’ha parlat abastament de la gravíssima injustícia que va cometre el Govern Rajoy amb una pujada del tipus d’IVA del 8 al 21% a molts productes culturals. I no només això, sinó que l’Estat espanyol té el trist rècord de ser el campió europeu en pressió fiscal a la cultura. En això sí que anem davant!!!
 
Holanda, per posar un exemple, va assajar també una pujada de l’IVA del 6 al 19%. Però van poder comprovar les conseqüències nefastes que va provocar aquesta decisió i en pocs mesos enretiraren la mesura i la restabliren a nivells raonables.
 
Perquè el lector s’adoni de la magnitud d’aquesta decisió, cal fer una comparativa: la dada rellevant és que la pressió fiscal mitjana a la cultura dels 25 estats integrants de la Unió Europea és el 13%.
 
Fixem-nos, doncs, en quines diferències han de suportar tots els actors i emprenedors de les diferents branques i disciplines de la cultura: vergonyant,  injust, nociu i, a més, empobridor del teixit associatiu.
 
Això, a més a més, té un impacte molt superior a Catalunya que en altres indrets de l’Estat. La tradició associativa, cívica i col·lectiva catalana històricament és força més alta i, doncs, és normal que hi hagi més damnificats.
 
Per una altra banda, per alleugerir la duresa injustificable d’aquestes decisions, és absolutament  imprescindible que es faci una reforma valenta, decidida i agosarada del mecenatge a la cultura.
 
Convergència ja va prioritzar aquesta qüestió a la passada  legislatura. De fet, la primera iniciativa legislativa que es va fer va ser aquesta, la qual cosa dóna idea de la importància que el nostre grup hi va donar i hi continua donant.
 
Per reprendre el fil conductor de la nostra activitat política, tot i desconèixer a hores d’ara quina viabilitat i quina durada tindrà aquesta XI legislatura espanyola, hem presentat ja al Senat dues iniciatives legislatives a través de les quals fixem la posició del grup parlamentari català en el sentit de reclamar i exigir la derogació immediata de l’IVA a la cultura -tot aproximant-lo als paràmetres europeus que és on hem d’emmirallar-nos-, i, alhora, combinar aquesta mesura amb l’endegament d’una reforma seriosa i agosarada del mecenatge cultural tan necessària en societats avançades, obertes i modernes com la catalana.
 
En una altra ocasió, tractarem sobre els atacs obsessius que ha fet a la llengua catalana el  PP a tots els indrets on han tingut responsabilitats de govern fins fa ben poc temps.
 
En la pràctica totalitat dels casos, feliçment, s’ha fet justícia i almenys actualment hi ha governs de coalició de tota mena, però sense aquestes fixacions contra la llengua pròpia d’aquests territoris, la llengua comuna que parlem de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, la llengua catalana.
 
Enfront d’una política espanyola erràtica i confosa, des de Catalunya hem de proposar les mesures urgents que la nostra societat necessita i reclama sense dilacions. Això és el que modestament hem fet des de la nostra força política.
 
No cal dir que,  com més aviat puguem disposar de les eines pròpies del nou estat que tants i tants catalans anhelem, més aviat podrem redreçar de manera adequada tota aquesta herència i aquests disbarats descrits que ara se’ns imposen des de l’Estat espanyol.
 
Mentrestant, i fins al minut anterior a la desconnexió definitiva, nosaltres anirem fixant la nostra posició i defensarem el nostre criteri sobre les múltiples problemàtiques, i en  tots els casos, són mesures que si fossin assumides pels partits estatals grans també se’n beneficiaria el teixit cultural  dels altres indrets de l’Estat.
 
Joan Bagué i Roura
Senador per Girona,
Portaveu a la Comissió de Cultura i portaveu adjunt del Grup parlamentari català Democràcia i Llibertat

Relacionats