Dimarts, 28 de setembre de 2021 - Edició 1160
La República

L’estupidesa com a millor recepta per a la independència

Estic molt content. Les coses a Catalunya estan anant de somni per a l’independentisme. Mentre estem caient pel precipici de la nostra desaparició nacional, TV3 i companyia, per no espantar […]

Ricard Biel
Ricard Biel 06/03/2012

Estic molt content. Les coses a Catalunya estan anant de somni per a l’independentisme. Mentre estem caient pel precipici de la nostra desaparició nacional, TV3 i companyia, per no espantar els catalanets sobre la realitat de la nostra fulminació tenint en compte que aviat no hi haurà menjar ni als contenidors, estan subministrant sense ni molestar-se a dissimular-ho —per què ho hauria de fer, davant d’un poble que no sap ni on té la mà dreta?— una triple dosi de la mateixa anestèsia que justament ens ha portat a la misèria actual. Ara, al telenotícies, que és el baròmetre exacte per saber quina és la línia (?) política real del país, ens bombardeja a tort i a dret sobre les bondats de l’Eurovegas i sembla que algunes altres ocurrències genials per l’estil; Resorts, en diuen aquí en anglès, que sempre queda més modern. Això de l’Eurovegas i companyia ho trobo extraordinari perquè deixa ben clar quin és el pla brillant del “govern dels millors” per sortir de la crisi. I el pla no pot ser més elevat de mires. No hi ha res més eficient per aixecar un país que recuperar les arrels, allò que sempre ha caracteritzat la idiosincràsia d’una nació, en aquest cas la nostra. I és que, com tothom sap, la cosa aquesta de l’Eurovegas és el paradigma de la més pura tradició catalana de l’esforç, la serietat i la mentalitat emprenedora, tot un exemple de model productiu que cal recuperar, ja ho crec. El meu avi n’estaria orgullós. Per això, si algun dia us lleveu i veieu que ha desaparegut el Montseny de l’horitzó, no us n’estranyeu. Per adaptar-nos als nous temps i no semblar provincians, els nostres governants no dubtaran a convertir Catalunya en el nou desert de Nevada. Ja veuràs, serem l’admiració del món sencer.

Per altra banda, TV3 i companyia  ara no paren d’inflar-nos el cap amb la conya aquesta de l’alta tecnologia. No hi ha dia que no ens centrifuguin les neurones parlant-nos indiscriminadament de tot de ginys inútils que, per cert, m’importen una merda perquè no em consta que hagin fet mai apujar ni mig dit el nivell moral i mental de la humanitat, sumida com sempre en el seu estat oligofrènic. És clar que aquest no és l’objectiu pedagògic de TV3. La qüestió és tranquil•litzar-nos fent-nos creure que, lluny de trobar-nos en la misèria més lamentablement provinciana imaginable, ens trobem per contra en un país modern, avançat, i de passada insinuar com qui no vol que qui es troba a l’atur a Catalunya és perquè vol: per gandul o per poc emprenedor. Perquè, per si de cas el lector encara no se n’ha assabentat, resulta que ara no hi ha d’haver flequers ni fusters ni escriptors ni mestres ni jardiners, etc. No, ara es veu que o estàs ficat en això de l’alta tecnologia o no ets ningú, i si et menges els mocs és perquè a més de gandul ets un carraca inadaptat als nous temps, una ovella negra infeliç que es queda enrere i a qui tothom assenyalarà amb el dit.

Per acabar-ho d’adobar, veiem que en una televisió del país veí entrevisten el màxim exponent del catalanet mitjà, aquest símbol grotesc anomenat Jordi Pujol, un personatge que als quaranta anys en un país normal li haurien diagnosticat demència senil prematura i l’haurien ingressat en un sanatori, però que aquí continua representant el guru del partit més votat, el gran estadista —ni que sigui pels seus serveis a l’Estat espanyol— situat per unanimitat al mateix nivell en el rànquing folklòrico-regional que la barretina o la Moreneta. Doncs bé, en aquesta entrevista, malgrat l’aigua que està baixant ara mateix a Catalunya, el nostre home a seguir deixa anar aquesta perla: yo no sé aún si soy o no independentista, pero ahora mismo votaría sí a un referèndum por la independencia, aunque no sé qué votaría dentro de cinco años. Sensacional. És a dir, ara baixo però pujo però pujo i baixo però baixo mentre pujo però pujo mentre baixo. En fi, tot un líder d’altura, sí senyor. Al nivell del país mateix.

“Creieu que el pacte fiscal és una qüestió de vida o mort per a Catalunya?”, era avui la pregunta del dia dels Matins de TV3. Ai senyor… Aquest és un país on les paraules moral i dignitat han desaparegut del diccionari i s’han substituït per papanatisme i llar d’infants, no endebades l’esport més practicat pel catalanet és entossudir-se a creure allò que vol creure i no allò que la realitat indica. El nivell moral del país és tan desconegut, patim tanta mancança de referents autèntics que quan hi ha algú que podria semblar remotament de la corda se’l converteix inopinadament en almogàver, i allà on trepitja s’ha de passar el pal de fregar per recollir la bavalla dels babaus aduladors. Per això, i només a tall d’exemple, encara recordo fa anys, el dia que em vaig haver de mossegar el llavi quan vaig sentir dir a una independentista que estava contenta perquè la Mònica Terribas aviat ocuparia el càrrec que ara ocupa. Uf… quin dolor.

En fi, el que deia a l’inici. Són temps insuperables per a l’independentisme. Estic molt tranquil perquè si hi ha res impossible d’aturar és l’infinit cretinisme català, allò que ens menarà de pet a la independència. Sense la misèria absoluta de Catalunya no ho aconseguirem mai. I amb la misèria total tampoc no ho tinc gens clar. Però del que sí estic segur és que només serà la misèria extrema propiciada per l’impagable cretinisme nostrat el que definirà d’una vegada i per sempre el nostre ser o no ser nacional. Si us plau, siguem o no siguem d’una punyetera vegada. Perquè és molt agònic això de no saber eternament si pugem o si baixem.