Dimarts, 15 de juny de 2021 - Edició 1055
La República

L’estat de les autonomíes

Quan les coses van be, i els números quadren, ningú repara en les aportacions individuals a que tot vagi be i que els números quadrin. És quan tot s'aprima i […]

Xavier Guarque
Xavier Guarque 12/08/2014

Quan les coses van be, i els números quadren, ningú repara en les aportacions individuals a que tot vagi be i que els números quadrin. És quan tot s'aprima i es desquadra que s'ha d'esbrinar on, quan, perquè i per qui s'ha produït el desajust. És al traspuar les estructures quan es pot, i s'ha de veure, quins han estat els motius que han dut al canvi de model.

No val adjudicar-ho al que és culpa de tots. Això és la lectura fàcil i per amagar i cobrir les responsabilitats concretes i particulars, que poden estar atenuades per circumstàncies puntuals de gestió o de mala gestió, directament, però que sempre es poden trobar en el fons i origen.

El model d'estructuració territorial de l'Estat del 1978, no ha funcionat, si més no, com s'ha de creure que va estar parit. Ara no es pot dir que l'embolica que fa fort ha estat general i quedar-se tan ample.

Per no concedir un “status” diferenciat dintre de l'Estat els pobles que eren mereixedors d'un tracte singular per la seva història, cultura i llengua pròpies es van crear tantes autonomies com províncies, inclús, aprofitant el moment, se'n va inventar alguna més. A la majoria d'aquestes noves comunitats, sense cap matis propi prou diferenciador per poder-les considerar diferents de l'esquema estàndard castellà imposat a España, aquesta llei els hi va produir més d'un maldecap, que van suportar sense masses queixes perquè ben aviat van poder notar que l'invent els hi podia anar prou be.

Ara són els defensors de que no es canvii res, es clar, i són els que titllen de “insolidaris”, “traïdors”, etc., etc. a qui ha engreixat ant rere any les arques “solidàries” d'on ells han anat xuclant el que els hi falta per mantenir un nivell per damunt de les possibilitats que els seu PIB els permetria, nivell igual, o ara superior, al que es pot permetre qui treballa per ell, i pel que es pot veure, pels demés.

Evidentment que va estar signat per tots, i que els representants catalans no van fer valdre, com altres, els drets històrics i van preferir, il·lusòriament, “arreglar” España…

Evidentment que ha estat un desastre, que es molt car mantenir-ho, que no ha servit per fer reviscolar zones menys productives si no perquè aquestes s'hagin acostumat a viure amb el plus subsidiari. Amb tot, la solució seria de fàcil aplicació, encara que comportaria uns bons munts de vots que no crec que es vulguin jugar.