El cas és que als purs no els importen les raons (o desraons) que hom pugui aportar per justificar allò que és, en essència, injustificable des d’un enfocament dogmàtic. Al rebutjable “tot s’hi val” que alguns voldrien poder aplicar a la seva gestió, uns altres hi contraposen un més que discutible “res no es pot permetre”, que tenalla qualsevol iniciativa que pugui generar incomoditats ètiques o estètiques.
Per una altra banda, els impurs, com els és natural en la seva essència, tendeixen al pecat i tiben sempre pels marges de la moral ortodoxa. Què n’hauria estat de la humanitat sense els pecadors!!
“Enderroquem les muralles” criden els uns. “Cremem-los a tots!” bramen els altres. I entremig dels uns i els altres, n’hi ha qui s’ho mira amb gràcia, qui amb tristesa, qui amb la murrieria de treure’n profit i qui amb la cara verda de l’enveja i la llengua aspra dels ressentits. De tot hi ha i que no manqui.
Però, per a desànim de molts de nosaltres, són molt pocs (o potser no hi ha ningú) que gosin anar més enllà de la coïssor del moment. Perdem el temps i les energies debatent si és millor aplicar pomada o gratera i no som capaços d’anar més enllà dels símptomes per aventurar una diagnosi correcta i proposar la teràpia adequada, si no és que ja hem d’anar repassant les absoltes.
L’any que ve farà vuitanta anys que una colleta de nanos badalonins, carregats d’il•lusions, van encetar una admirable aventura amb el pretenciós nom de Spirit of Badalona. He sentit aquesta història en primera persona de la boca del meu pare tantes vegades que la podria repetir fil per randa: “Volíem que el nom del nostre poble, Badalona, fos conegut arreu del món”. I ho van fer.
Com és que ara ens demanem si val la pena?
Potser serà perquè les coses han canviat tant que ja no les reconeixem? que ja no ens hi reconeixem? Situats en aquest punt, la primera pregunta que se m’acut és:
On és ara l’esperit de Badalona?
Valdria la pena començar per aquí. Per recuperar l’esperit perdut. Per retrobar-nos en les il•lusions col•lectives que són motor i cohesió de les societats amb empenta.
Però hem de parlar clar. Hem de saber quins són els actors, quins els objectius, quins els mitjans, quines les voluntats i quins els compromisos.
Si no aclarim això d’entrada. Si no som capaços d’anar més enllà dels símptomes, correm el risc que se’ns gangrenin les nafres de tan gratar-nos i no fer res més.
Però, és clar, per fer tot això calen franquesa i coratge. Franquesa per poder parlar de tot amb qui calgui i coratge per saber fer front a les responsabilitats que corresponguin a cadascú.
Però per damunt de tot, fa falta la voluntat encomanadissa d’un lideratge honest i ferm. No ens serveixen ni els obscurantismes generadors de malfiances ni els silencis condescendents, ni els llenguatges homologats en les factories ideològiques, bé sigui de la cadena de muntatge de les demagògies dretanes com dels tallers de discursos sostenibles de l’esquerra que mola.
Reclamo la il•lusió, reclamo l’empenta i reclamo un rumb. Reclamo que recuperem l’esperit de Badalona.
En seguiré parlant.
