Aquest títol crec que resumeix fidelment la tendència a conservar que tenen els espanyolistes. I no parlo de cap afició per la confitura ni les conserves de tomàquet fregit. M’estic referint directament a tots aquells temes que els espanyols veten i censuren amb un ànim de conservar el present per a que duri una eternitat. I, francament, aquesta és una mostra més de la seva aversió al risc, de la seva manca de capacitat de progrés i la seva gran por als canvis.
Temes com la monarquia, la constitució, la unió indivisible del territori… són certament concebuts per ells com a inamovibles. I no entenc com en una era en què la societat canvia a passes de gegant, els nostres mecanismes d’organització, de regulació i de consens són arcaics i sense possibilitat de discussió.
Tots aquests temes (monarquia, constitució i unió indivisible) es remunten a una mateixa època, l’anomenada Transició. Si bé aquell moment era delicat i la por va fer arranjar de mala manera un país monocromàtic gris, en l’actualitat no hi ha excusa per a no posar remei a tot allò que la història, per molt que s’hi capfiquin uns quants, no pot oblidar.
Perquè sí, senyors i senyores, abans de la dictadura hi havia vida, hi havia color, hi havia diversitat, hi havia il·lusió per canviar les coses. La dictadura fou un cop d’estat als somnis de la gent i unes conseqüències devastadores per un país que sota la por es quedava sense intel·lectuals, progressistes i talents. Només robots que ajudessin a una autarquia en contra del món. La filosofia de la por no és gaire amiga del saber. I encara arrosseguem les conseqüències. Encara no hem pogut reprendre el camí que emprengueren molts dels nostres avantpassats, que no estaven contaminats ni pel consumisme, ni pel conformisme. Gent lluitadora que tenia la il·lusió de fer un món més just.
Un món just en què tots siguem reis i reines amb una constitució que com el bon vi, millori amb el temps, i l’acceptació de manera natural que hi hagi pobles com Catalunya que decideixin pel seu propi futur.
