Som a la fase de confrontació entre el Regne d’Espanya i Catalunya, la primera de tots els conflictes. En ella els dos bàndols exacerben l’antagonisme visceral amb plantejaments ideològics i emocionals. En els països democràtics aquest primer període és seguit per un segon temps en el qual les parts concreten les seves posicions i detallen les seves exigències per ampliar els seus respectius seguidors i crear una perspectiva de negociació. La tercera part són les negociacions, els acords i la seva aplicació. Un bon exemple d’aquestes fases es va donar dècades enrere a diversos països amb motiu de la instal·lació de centrals nuclears: en primer lloc van esclatar protestes contra els plans de construir-les; a continuació van aportar-se argumentacions amb dades sobre les necessitats energètiques, els perills, l'emmagatzemament dels residus radioactius, etc; a la tercera part es van prendre decisions; en uns països van guanyar les empreses elèctriques, d’altres els moviments antinuclears.
El conflicte actual entre Catalunya i el Regne d’Espanya va començar amb la sentència de 2010 del Tribunal Constitucional contra l’Estatut. Des de la primera gran manifestació de juny d’aquell any s’ha seguit una escalada que ha arribat al nivell màxim de confrontació: per un costat la celebració del referèndum d’autodeterminació de l’u d’octubre i la proclamació de la República Catalana del 27 del mateix mes. Per la banda espanyola, la suspensió de facto de l’autonomia de Catalunya i l’empresonament i l’exili del Govern de la Generalitat i la Mesa del Parlament amb l’acusació de rebel·lió violenta, penada amb 30 anys de presó. Amb aquesta grimpada s’ha consolidat una majoria social per la independència molt activa i resilient i el conflicte català-espanyol ha assolit una dimensió europea.
El Regne d’Espanya no esperava la fermesa i amplitud del moviment republicà. Primer van pensar que seria un suflé que es desinflaria sol. Després van creure que amb la repressió salvatge i la intervenció de les institucions autonòmiques la majoria de catalans suplicaria el retorn a l’autonomia. Mai van calcular que el conflicte català penetraria en l’opinió pública i els mitjans de comunicació dels Estats europeus i que la seva reputació democràtica cauria tant avall. Ara comencen a ser conscients que la perllongació de la confrontació afeblirà el suport de la resta d’Estats de la Unió Europea, que temen una crisi perllongada en la quarta economia de l’eurozona.
L’etapa de confrontació durarà mesos i anys perquè el Partit Popular i la seva Brunete mediàtica ha estigmatitzant tant la majoria social independentista que se’ls ha anat de les mans. Ara és Ciudadanos el qui recull els beneficis de la catalanofòbia. I al mateix temps s’ha posat en marxa una maquinària judicial que no es pot parar. A Irlanda del Nord el pas a la segona negociadora no va ser possible fins que Margaret Tatcher i John Major no van perdre el poder. És altament probable que no es pugui plantejar una desescalada del conflicte fins que Rajoy i Rivera no desapareguin de la vida política espanyola.
En plena confrontació, el moviment per la República ha de prendre la iniciativa i fer propostes de resolució democràtica del conflicte. Ho va fer Gerry Adams al conflicte de l’Ulster, quan encara manava Tatcher, i Nelson Mandela, quan encara estava empresonat pel règim de l’apartheid. Les propostes a fer han de tenir dos objectius, un de cara al Govern Rajoy i l’altra de cada als Estats europeus. Aquesta setmana Aitor Esteban, portaveu del PNB a Madrid, ha justificat el seu vot favorable als pressupostos de 2018 pel compromís del President Rajoy de que aixecarà l’aplicació de l’article 155 quan es formi el Govern de la Generalitat i que aleshores obrirà una «etapa de diàleg». La proposta de negociació ha de tenir l’objectiu de contrarestar davant dels governs europeus i l’opinió pública el que entén Rajoy per diàleg: negociacions del sistema de finançament de les autonomies, la sessió de presidents de les autonomies del Senat, algunes inversions a Catalunya, etc, etc.
En contra d’aquesta concepció cal definir propostes clares per posar fi a l’etapa de confrontació per la nostra part. A més de la llibertat dels presos polítics i exiliats i d’un diàleg i negociació bilateral (no multilateral amb la resta d’autonomies) cal exigir la mediació internacional. No podem cenyir-nod a un nivell intern espanyol perquè en aquest context la part catalana és una minoria indefensa contra una majoria que ha demostrat una hostilitat extrema. La nostra referència no pot ser les negociacions que van portar al fracassat Estatut de 2006 sinó els Acords de Divendres Sant d’Irlanda del Nord, o dels que l’ANC sud-africana, encapçalada per Nelson Mandela.
Aquestes propostes de diàleg i de negociació d’alt nivell haurien de formar part del programa d’investidura del President de la Generalitat, o bé el nucli del programa d’unes noves eleccions. Cal elaborar-les amb rigor i acompanyar-les d’un relat sòlid. Tot i així seran refusades per la part espanyola com a contràries a la democràcia constitucional i al diàleg. Però el seu objectiu ha de ser oferir a les potències europees una perspectiva, alhora, de la determinació de la majoria social per la independència i dels camins que preveu per a resoldre el conflicte.
