Diumenge, 9 d'agost de 2020 - Edició 745
La República

LES PREGUNTES QUE ENS HEM DE FER

            Un fet incontestable: el que va passar el 27 d’octubre fou una declaració simbòlica. Ho dic jo i ho dic sense estar davant de […]

Sergi Tarrés i Sales
Sergi Tarrés i Sales 21/02/2018

            Un fet incontestable: el que va passar el 27 d’octubre fou una declaració simbòlica. Ho dic jo i ho dic sense estar davant de cap jutge espanyol, no cal. De fet no cal cap coacció, ni por ni pressió ni res d’això. Només cal sentit comú. Que allò fou simbòlic ho avalen els fets i qui digui el contrari menteix o fa trampes -amb o sense intenció-.  Altra cosa és si tothom dels implicats en primera persona en la declaració d’independència pensaven que allò quedaria només en un pur simbolisme o aniria més enllà. Això no ho sé però, sincerament, ho dubto molt.

Tampoc sé si la decisió de tothom fou meditada o improvisada però, a jutjar pels dubtes i girs argumentals dramàtics dels dies previs a aquella data tendeixo a inclinar-me per la segona opció -malgrat que alguns els hi encantava, aquells dies, enviar missatges de watsapp dient que tot estava molt ben pensat, recordeu? -. Del que estic segur és que hi havia un pla. Un país que ha organitzat un 1 d’octubre amb tot en contra i de manera clandestina, les manifestacions més ordenades i massives de la història i un moviment persistent en el temps no és creïble pensar que no hi havia cap pla per fer efectiva la Declaració d’Independència.

El cas és que aquell dia no es va controlar el territori, no es va ocupar l’aeroport, el port, la RENFE, les carreteres, no es van signar decrets, no es va treure cap bandera, no es va fer res d’allò mínimament necessari per passar del simbolisme als fets. Per part de ningú. Més enllà d’alguns fets circumstancials -simbòlics- i puntuals d’aquelles últimes hores al Parlament no m’ha arribat CAP informació en aquest sentit. El primer a renunciar-hi fou el govern liderat pel President. Un altre fet incontestable. Ningú va donar cap ordre en aquest sentit. I no recordo cap líder polític ni de cap entitat gesticulant en contra aquell dia -ningú amb l’intent de fer-ho encara possible-. Sí recordo gesticulacions en relació a la convocatòria electoral de Rajoy d’aquell mateix vespre de la declaració. Però potser tinc mala memòria.

            Un moviment que sempre hem manifestat que era de base, aquell dia, va esperar que les ordres vinguessin de dalt. I de dalt, qui sap, potser esperaven que la base actués apoderant-se del país i fent la República proclamada des del carrer. La qüestió és que no es va fer.

Atribuir a tothom la mateixa responsabilitat seria un gran exercici de cinisme que no faré però donar per fet que només recau en el govern, els partits o això que en diem “els polítics” -i que no sé ben bé qui és i qui no ho és- tampoc és just. I no, no diluïm res ni virem cap focus. L’únic que dic és que potser és hora de fer un gran exercici d’honestedat i sinceritat nacional. Guanyar temps, mirar ben bé on som i quants som i decidir què fem i, sobretot, com. Estem en condicions de tornar a un 27 octubre a la tarda i fer allò que no vàrem fer llavors cap de nosaltres? Per a fer i assolir exactament què? Cal preguntar-nos-ho, encara que costi i ens dolgui.

Guanyar un país i guanyar un futur depèn de tots i si no ens fem les preguntes correctes és possible que mai l’aconseguim guanyar.

Relacionats