Les pensions i els estalvis

 
Els estalvis i les pensions
Nosaltres, la gent gran, varem aprendre la lliçó que pares i avis varen procurar inculcar-nos amb molta cura des del moment que varem començar a tenir consciència dels nostres actes. Qui no recorda, ‒per  exemple‒aquella famosa llibreta de segells diminuts de La Caixa que havíem d’omplir com fèiem amb els cromos col·leccionables de les xocolates? Les frases estereotipades: “S’ha de pensar en el demà” “Heu de guardar-vos un roc a la faixa”. Practicar l’estalvi mai no ha estat fàcil, sempre ha necessitat una dosi important de voluntat i, en alguns moments de la vida, fins i tot un verdader sacrifici. Qui no conserva en un racó del seus records una il·lusió frustrada, una necessitat ajornada…?
Els que formem part de la nomenada tercera edat hem fet els deures! De mica en mica hem anat afegint pedretes a la faixa, com deien els avis, i ens sentíem cofois d’haver-ho fet, però, ve-t’ho aquí que un dia malaurat ens diuen que tenim la faixa buida, que les rates s’ho han menjat tot. No hem perdut tan sols els estalvis, ho hem perdut tot i ja no en resten ni forces ni temps per començar de cap i de nou.  
Hem treballat més de quaranta anys de la nostra vida cotitzant per quan la velledat ens atropellés. Hem criat fills, els hem educat, els hi hem procurats estudis, oficis, hem complert amb les directrius dels manaire de torn i quan ja no podem fer res per salvar situacions límits, quan ja no som vàlids per a res ens trobem abatuts i sense cap protecció.  
Haurien de penjar-nos un rètol a l’esquena que digués: “A partir d’ara no es permet viure de la pensió de jubilació i no es podrà viure més enllà dels 65 anys”. Tot arribarà, tot!