Les estructures d’estat pendents

Dissabte vaig tenir el plaer d’acompanyar durant la seva xerrada a Josep Bargalló, exconseller d’ensenyament i exconseller primer durant el segon tripartit, així com exdirector de la Fundació Ramon Llull. Durant la seva xerrada Model lingüístic i cultural de la Catalunya estat, Bargalló va fer una afirmació que m’ha fet rumiar: per a ell, educació, salut, seguretat i hisenda són les veritables estructures d’estat, i mentre les tres primeres ja les tenim, la quarta s’hauria d’estar fent a marxes forçades.
La consideració que l’educació és una estructura d’estat m’ha fet pensar que segurament Bargalló té raó. El nostre país s’ha destacat sempre per una decidida aposta pel sistema educatiu, ja sigui el públic o el privat. Des del moviment de l’Escola Nova, passant per l’escola de la República i els moviments de renovació pedagògica, l’ensenyament a Catalunya sempre s’ha caracteritzat per l’esperit renovador i compromès amb la realitat del país. Amb la Llei d’Educació de Catalunya, aprovada pel Parlament de Catalunya el 2009, es volien posar les bases de l’ensenyament del segle XXI, estroncades amb la LOMCE del ministre Wert, que pretén dinamitar tota la tasca duta a terme per dècades de mestres i professors. Ara, en el procés de construcció nacional que hem empès la majoria de la societat catalana, acompanyada per gran part de la classe política i de part de les elits dirigents del nostre país, caldrà reprendre el debat sobre quina educació ens cal per a les noves generacions.
Al costat d’aquest debat, n’haurem d’establir d’altres que són tant o més importants, com és ara el model lingüístic de què s’ha de dotar el nou estat català. El CATN dóna pistes de cap a on es pot anar quan diu que, d‘una banda, caldrà atorgar al català (i l’aranès) la plenitud de reconeixement i d‘ús en tots els àmbits; i d‘una altra, caldrà mantenir la continuïtat dels usos del castellà, atès que una gran part de la població catalana és monolingüe castellana. Bargalló conclou que la reflexió lingüística haurà de fer-se “sense estridències, escarafalls, imposicions ni renúncies”. Té tota la raó, ja que per aquí podríem perdre molts dels avenços aconseguits en convivència i cohesió social, no només durant els darrers trenta anys, sinó tot el que es va aconseguir abans del franquisme i també durant el segle XIX. Però també caldrà ser contundent a l’hora de reclamar per a la nostra llengua la plenitud que mereix després de segles de persecució, d’intents de liquidació i de discriminació. Sense imposicions, però sense renúncies, per acabar dotant el català de l’estatus que es mereix com a llengua d’un estat que haurà de vetllar perquè la resta de catalanoparlants puguin gaudir-ne també amb plenitud, com a mínim, des del punt de vista cultural, però també de representativitat davant la comunitat mundial.