Dimecres, 12 d'agost de 2020 - Edició 748
La República

Les dues cares d’una mateixa moneda

 La publicació a La Vanguardia d'un article en el que s'analitza, ves a saber amb quina finalitat, si els cognoms dels diputats del Parlament són representatius de la societat catalana, […]

Xavier Guarque
Xavier Guarque 03/03/2016

 La publicació a La Vanguardia d'un article en el que s'analitza, ves a saber amb quina finalitat, si els cognoms dels diputats del Parlament són representatius de la societat catalana, entrant en les dades analitzades resulta important el resultat pel que en el cas del grup Junts pel Sí els diputats amb un dels vint-i-cinc cognoms més freqüents a Catalunya, segons el rànquing d'Idescat, representen poc més del 8%, Catalunya si que es pot un 9%, la CUP un 10%, el PSC un 25%, Ciudadanos un 56% i el PP arriba al 64%. Sense cap ànim d'extrapolar les dades, aquest anàlisi serveix de preàmbul idoni per endinsar-nos una mica en el tema, delicat però sempre interessant, que és el de la immigració d'un lloc a un altre, en aquest cas, en vers a Catalunya.

Això es va produir mitjançant dues vies. Una, la més bonica de tractar, la que reflexa els motius personals, totalment respectables, que són per buscar noves oportunitats personals i familiars a les que s'albiren que sempre s'han produït, i es poden produir sense cap mena de problema ni impediment, però que a partir de la segona meitat del segle XX, al iniciar-se una nova etapa de prosperitat i creixement econòmic a Catalunya, alteren la evolució natural de la població catalana degut a l'arribada, ara ja, d'importants fluxos migratoris de les zones més deprimides de l'Estat que pràcticament va duplicar la població a Catalunya, passant de de 3,2 milions de persones a 5,6 milions en el període del 1950 al 1975. Com a conseqüència d'aquest procés, el 37,7% de la població censada el 1970 havia nascut fora de Catalunya.

N'hi ha, però, una altra de via, igual de real, que fou la promoguda per barrejar diferents famílies per fer sentir els catalans com iguals, com ja es va advertir d'aquesta imperiosa i imperial necessitat en temps del Conde Duque de Olivares, per cert, missatge actualitzat el 1983 per L. Calvo Sotelo, del que es bo recordar-li la frase: “Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta”.

Relacionats