En el món de la política econòmica hi ha dues visions oposades: els defensors de les polítiques fiscals i els defensors de les polítiques monetàries. Els primers defensen el paper clau dels governs (sistemes fiscals i despesa pública) i els segons defensen la no intervenció estatal en els mercats i el paper dels bancs centrals com a reguladors (emissió de moneda i control de la inflació i dels tipus d’interès).
Dimecres passat apareixia un interessant article a The Economist , en el que he trobat una de les millors i senzilles explicacions de la causa de la crisi de l’euro. En aquest article es reflexiona sobre el futur de l’euro des de dues teories sobre l’origen del diner:
– una teoria M, (origen en Karl Menger) en que descriu que el diner té el seu origen en un pacte entre els agents econòmics que crearen les monedes per trobar un instrument d’intercanvi de mercaderies comunment acceptat, sense intervenció dels governs.
– una teoria C, (origen en Charles Goodhart) en que especifica que l’estat té un paper actiu i clau en la conversió de les monedes en diner, i amb les taxes inherents.
I què carai té a veure tot això en la crisi de l’euro?
D’acord amb els postulats de la teoria C la clau de tot sistema monetari és que hi hagi una centralitat entre la sobirania politíca i fiscal d’una banda i la creació de diner i control (Banc Central) de l’altra. I ja l’any 1998, abans de la creació de l’euro, ja van pronosticar que el sistema neixia coix, ja que es creava un BCE sense que els estats cedissin la seva sobirania al parlament europeu.
Fins ara tots els mitjans han parlat (interessadament) dels especuladors, de la poca rigidesa dels PIGS (els països del Sud), del sistema capitalista neolliberal, etc, … El més interessant de la teoria C és la conclusió: la crisi de l’euro té causes endogàmiques, ja que és la pròpia creació de l’euro va significar el divorci absolut entre la política fiscal i la monetària, cavant la seva fosa des del seu naixement.
No cal saber economia per trobar diversos paral·lelismes d’una lògica esclafant; és similar a les expressions “la principal causa dels divorcis és el casament” o “la principal causa de la mort és el naixement”. Però més enllà de la simplicitat del determinisme (la teoria en que tot està previst), el que diuen els seguidors de la teoria C és que els pares de l’euro van ser massa innocents, en considerar que el mecanisme de control d’una política monetària única a través del BCE seria suficient.
És propi de la supèrbia humana pensar que tot pot ser controlat.
En aquest àmbit, la teoria C demana una major integració fiscal europea, i de fet, aquest objectiu està en l’agenda de tots els plans de futur.
I què fem a Catalunya?
Proposem un pacte fiscal; és a dir, remem contra corrent.
I ens estimbarem, com sempre.
Ara que s’han commemorat els 100 anys del naixement de Joan Sales, en el seu llibre “Incerta Glòria”, el seu personatge Juli Soleràs, en temps de la guerra deia: “el futur és dels imbècils”.
El present li dona la raó.
