Los Angeles és un país sencer. De fet, és com un continent i, fins i tot, pot arribar a semblar, d'alguna manera, un planeta o un univers. És la ciutat cosmopolita per excel·lència de Califòrnia. El veritable Melting Pot americà. Pocs saben, però, que la ciutat més gran de Califòrnia es va fundar en el lloc d'un assentament nadiu amb el nom de El Pueblo de Nuestra Señora la Reina de los Ángeles del rio de Porciúncula, en una enorme plana que devalla suaument cap a l'oceà. La veritat és que els castellans es treballaven bastant els topònims del nou món. En tot cas, la ciutat de Los Angeles sempre es mereix una visita, sigui per bellugar-se de la manera més singular pels passejos que s'extenen paral·lels a la platja, visitar el munt de parcs d'atraccions de temàtiques dispars que s'hi poden trobar o estar-se ajagut contemplant la caiguda de sol des del Griffith Park. Però a mi, m'agrada agafar el cotxe i conduir per Sunset Boulevard. El mític, Sunset Boulevard, una avinguda immortalitzada pel cinema, i la qual, en el transcurs dels seus trenta-cinc quilòmetres de llargada passa per llocs tan dispars com Bel-Air, Hollywood, Little Armenia, Beverly Hills, Pacific Palisades o el mateix centre de la ciutat. El cinema, la música o la vida nocturna són els móns que han anat definint aquest bulevard, pero també la prostitució, el crim o els disturbis racials. Jo condueixo a ritme de passeig, tot pensant que és impossible que s'acabi aquest carrer que no ha canviat gaire des dels anys 70. El dia és assoleiat però contaminat, com és habitual en aquesta ciutat, els edificis a banda i banda son baixos, alguns més alts, dispars, sense res a veure estèticament els uns amb els altres i, mentre em vaig fixant amb alguna botiga de guitarres, algun vianant estravagant o alguna església de la cienciologia, entro sense adonar-me'n a Hollywood. Trenco per Cahenga Boulevard (decideixo caminar) i aparco. S'ha de dir que, a Los Angeles, si no tens cotxe ets una mena de discapacitat social.
El primer que em crida l'atenció sortint del cotxe, apart d'una antiga antena de ràdio enorme sobre un edifici de maons i una botiga de màscares de lluita lliure mexicana, és l'Amoeba. Amoeba és la botiga de discos, com Floquet de Neu era el goril·la blanc o Casper era el fantasmet. Aquest edifici, una mica tronat que recorda una edificació de la Costa Brava dels 60 (amb una especie de torre enmig que no serveix per a res) i que resulta ser especialment lleig malgrat els grafitis que ocupen totes les parets, és el continent d'una col·lecció de centenars de milers de CD, vinils i DVD que deixarien estabornit a qualsevol adolescent modernet. Nosaltres, potser, per a anar a comprar discos tenim discos Castelló o Revolver, les botigues de discos més antigues del carrer Tallers de Barcelona. Els californians tenen l'Amoeba, una especie de 200 Castellós i Revolvers junts. Aquesta botiga no és l'única ni la primera de la cadena. A San Francisco hi ha la més gran, 2200 m2 i a Berkeley la més antiga, fundada el 1990. Aquí hi pots trobar tot el que vulguis de l'estil de música que se't passi pel cap. Aquestes botigues van aparèixer després que els treballadors més hippies de la mítica botiga de Berkeley, Rasputin, entenguessin que la filosofia de servei al públic i a la música que destil·lava Rasputin s'havia degradat i que, a més, les grans cadenes totpoderoses semblaven fagocitar totes les petites botigues especialitzades de l'estat. El món de la compra-venda de música perdia independència i podria acabar morint i, això, va fer-los moure fitxa. La filosofia empresarial d'ambdues cadenes, però, ha estat sempre similar; tenir un estoc ingent de material musical, ser un gran mercat de material de segona mà a un preu de vici i ser un escenari privilegiat per a concerts de petit format. Molts recorden grans concerts de Metallica, REM, Offspring o Black Keys. Entrar i no surtir-ne amb algun CD és materialment impossible. Jo me'n compro un de Coltrane i un altre de Koplan i també una bossa de tela negra amb el logo estampat en verd fosforescent que és d'allò més flipant. Surto marejat, embafat i mentre pujo carrer amunt, tot sortejant una seqüela de Michael Jackson, una Dolly Parton de plàstic i el fum del tub d'escapament d'un Hummer, faig cap a buscar la Hollywood Boulevard. Mentre camino decideixo que m'hi passaré la setmana que ve per anar a veure l'actuació de l'Esperanza Spaldin i deixar-me el sou en rareses americanes.
Postals Elèctriques De California[soliloquy id=”225992″]
