Novalis
La llista és llarga i dolça, plena de connotacions maternals, en el to, en la projecció de la veu, en el contingut. És la posada en escena d’una manera de fer pedagogia escolar. És l’estil Montesori de donar ordres raonables per endreçar la ment juganera de l´ésser humà infant i ensenyar-li a ser col·lectiu amb tarannà tranquil i dialogant. A l’escola activa un nen no rep clatellades, ni cops de regle, ni puntades de peu, ni està sota l’imperi d’allò que s’anomenava “hòstia limpia”. Racionalitzar el conflicte a través del diàleg és l’arma principal d’aquest mètode.
Els resultats d’aquesta sistemàtica pedagogia nascuda el 1907 són evidents: l’amor i l’absència de crueltat fan els alumnes més capacitats per afrontar els conflictes de la vida. No és un sistema de segellat hermètic que els eviti els naturals conflictes però la intel·ligència agraeix que mercès a les eines adquirides en aquesta educació racional no li cal malgastar les seves capacitats en reconstruir les ruïnes emocionals que la barbàrie autoritària genera al cap de les seves víctimes. L’educació racional fa guanyar temps i qualitat de vida a l’adult que l’ha rebut. Però a vegades, com en tantes coses bones, se’n fa un gra massa.
És la Masia una escola inspirada en la Casa dei Bambini de Roma?
Alguna cosa de la genial Montesori deu tenir la pedagogia de la Masia però el Barça adult no. L’equip de futbol professional del Barça és una metàfora guerrera i això va quedar ben clar precisament a Roma aquest any, quan abans de sortir a guanyar la Champions l’equip s’escalfà literalment amb un muntatge d’escenes de la pel·lícula Gladiator i no d’El senyor de les mosques.
Per què a Bojan no se’l tracta com a un guerrer. Per què al gran Bojan, el nano que va treure les castanyes del foc al President, a la Junta, al Txiqui, a l’holandès errant i als companys, el que va ser el nord quan ningú sabia què fer-ne de les calces, els sostens, els cubates i les paperines que llastaven el vestidor, per què, insisteixo, se l’ha tractat i se’l continua tractant com a un nen petit?
Cal tornar a recordar que aquell parell d’oficials guerrers que van guanyar la batalla de París i que van decidir premiar-se i viure dos anys saquejant el Barça van ser pal·liats per Bojan Krkic i la seva valentia de timbaler del Bruc. Va donar la cara com un home per la institució i amb coratge, intel·ligència i saviesa futbolística va impedir que el Barça fes el ridícul marcant gols i tibant del carro. Gràcies mil vegades Bojan! Més gràcies que a Eto’o en aquest sentit. Perquè l’Eto’o era un oficial guerrer triomfador també i home del President i no va saber frenar els golfos. Només els va denunciar i va mirar de treure’n avantatge per a la seva imatge personal. La humilitat de Bojan no té comparació. Però això és aigua passada. Eto’o és fora i les coses han tornar al seu lloc. Però no amb Bojan. El tracte erroni que se li dispensa té encara les arrels plantades en aquells dos anys desgraciats.
Va ser a partir de la seva actitud positiva que el club va decidir mimar Bojan fins a fer-li perdre el nord, sobreprotegint-lo. No es va saber interpretar l’estres posterior al gran esforç que havia fet i es va optar pel mètode Montesori, per un mètode d’educació infantil quan el que Bojan havia fet remuntant amb setze anys la moral de l’equip era desenterrar la destral de la maduresa a tots els efectes. I es va trobar sol en aquest intent. Potser perquè fa cara de bon paio i inspira una mena de tendresa però cal veure en Bojan el que té i el que és: un dels exemples més clars de la potència que tenen els elements positius de la seva generació. És per això que el seu heroisme va ser considerat una flor sense estiu, una florida d’ametller. Compte amb les gelades no se’ns malmetin! El resultat van ser una quants titulars paternalistes i a partir d’aquí la bona fe de tots plegats, de can Barça i dels periodistes, va potenciar el tòpic i han plastificat el nostre crack embolcallant-lo amb cotó fluix i blandiblup. No dic que una mica de bon rotllo no sigui un tònic ideal, com una coca-cola fresca en un dia de calitja, però només per a un tram provisional i això fa massa que dura.
Kiri sute gomen
La darrera, l’abraçada a Touré Yayà a Wembley; gairabé fa plorar de tan autèntica. És la fotografia d’un nen sense pare que s’abraça al gegant bo perquè li ha regalat un gol. Això no pot ser. Per aquest camí, el Bojan es quedarà enrere en una cursa que mereix guanyar. És el gran nou català que esperàvem i s’han de posar les piles tots plegats: companys, família, premsa i culers i dinamitar la compassió i la retòrica del “nen de Linyola”. La frase, “no s’ha de córrer, s’ha de pensar” per a Bojan no té cap sentit: precisament Bojan pensa massa!! Guardiola li ha de gravar una frase exprés, un mantra guerrer per a ell sol, que el faci créixer a la mida de com va créixer en aquell seu primer any gloriós. Se l’ha de pressionar perquè recuperi el goig de jugar, i això es fa jugant. Hem de tornar veure com raja el seu esperit futbolístic, aquesta barreja eslava i de la terra ferma. Dic humilment: prou de banqueta protectora. Més risc, més gespa.
Per això hem permeto proposar pel Bojan el pensament central bushi: Kiri sute gomen, Tens dret a tallar i abandonar el cos. Bojan és un samurai de divuit anys, un crack català que no necessita més dosi de paternalisme arnat. Kiri sute gomen!! i prou abraçades.
