Dilluns, 27 de setembre de 2021 - Edició 1159
La República

Les 4 crisis que trencaran Espanya

Escric aquest article en clau de “perspectiva”, la tercera de les P’s que ens va demanar el President després de la DUI. Ho faig recordant tots els estudis i informes […]

Joan Canadell
Joan Canadell 23/11/2017

Escric aquest article en clau de “perspectiva”, la tercera de les P’s que ens va demanar el President després de la DUI. Ho faig recordant tots els estudis i informes preparats pel Cercle Català de Negocis entre 2010 i 2014, i l’anàlisi de tot el que ha anat succeint aquests darrers anys.

A primers de 2012 el CCN va publicar dos informes, el Dmenys1 i el Dmés1, que es referien al que calia fer abans del dia D (DUI) i després del dia D. La primera bona noticia és que el dia D ja l’hem superat, i marca lafita més important del nostre procés, però ara cal acabar de fer efectiva la República. En concret en el nostre informe, marcàvem una sèrie de fites que calia assolir (després n’hem dit pantalles), independentment de com fos el full de ruta. La primera fita era un “acte de sobirania”, en el qual havia de quedar palès que el procés es posava en marxa. Per nosaltres aquell acte va ser el 11 de setembre de 2012, quan 1,5 milions de persones vam sortir al carrer a cridar independència, d’una manera imprevista si algú seguia els mitjans de comunicació del moment. Estic convençut que arrel d’aquella manifestació, el President Artur Más va canviar el seu full de ruta de forma inequívoca i va decidir posar en marxa el procés, sense saber en aquell moment el que calia fer, però tenint  clar que calia transitar-lo. Primera fita assolida…

La segona fita que calia assolir era demostrar que érem majoria, amb un procés electoral que permetés donar-nos la legitimitat per declarar la independència. No havia de ser un procés aïllat si no que calia acompanyar-lo de la construcció d’estructures d’Estat per tal d’estar preparats en el moment de la declaració, i a més calia començar a preparar el reconeixement internacional, que era clau per esdevenir un Estat de ple dret. A partir de 2012 aquestes fites es van perseguir tan bé com es va poder, però és cert que amb l’actitud de l’Estat (previsible per cert) tot s’ha allargat més del que ens hauria agradat. Es va fer el 9N per comptar-nos, i ja en saben el resultat. Després les plebiscitàries del 27S, on pels pèls no vam aconseguir el 50% dels vots, insuficient a ulls de la comunitat internacional per reconèixer-nos. Després el referèndum del 1 d’octubre, guanyat clarament però sense validesa reconeguda dels observadors. A la fi però, el nostre Parlament, amb els 72 diputats va decidir que la suma dels 3 intents era suficient per fer la DUI, i així ho va fer. Les estructures d’Estat s’havien anat preparant en paral·lel, però òbviament amb totes les dificultats imaginables per part de l’Estat, el reconeixement es va treballar i molt, i sabem que diversos estats petits ens haurien reconegut si ho haguéssim demanat, però encara no és el moment. 

Fins aquí, he explicat els passos bàsics previstos al Dmenys1 i que s’han executat segons calia, potser no de la forma més diligent certament, però en tot cas pel llast d’un Estat antidemocràtic. En el Dmés1 les fites que s’incloïen per fer efectiva la independència era bàsicament el procés constituent, el control del territori i la negociació de repartiment d’actius i passius, tenint en compte que el reconeixement internacional podia trigar mesos a fer-se efectiva. I aquí és on som. Per tirar endavant aquestes fites, el 21D no era necessari però evidentment després de l’aplicació del 155 cal recuperar el poder de la Generalitat i això implica guanyar el 21D i formar govern. Tothom diu que cal guanyar amb vots i escons, i jo dic que és desitjable, però no imprescindible. M’explico…

El procés constituent és un tema de majoria d’escons, s’ha de fer en seu parlamentaria i tard o d’hora caldrà votar la nova constitució, però la redacció la podem fer a partir del dia 22D i crec que amb el que s’ha treballat aquests anys pot ser molt ràpid consensuar un text per sotmetre’l a la ciutadania. Per aconseguir el reconeixement internacional, és evident que no serà el mateix si tenim majoria en escons i en vots, però també depèn del que faci l’Estat, i ara explicaré perquè. Controlar  el territori dependrà de la resistència que hi posi l’Estat, i fins on estigui disposat a arribar per evitar que ho fem. I per negociar repartiment d’actius i passius també depèn molt del paper que tingui l’Estat, i de la mediació que hi vulgui posar la Unió Europea. Doncs be, si reviseu bé els passos que queden i que he descrit, la clau està en que guanyem el 21D, en el paper de l’Estat i en la mediació internacional.

I ara és quan toca parlar de com es troba l’Estat i en concret de les 4 crisis (potser 5) en les que està submergit. La de les pensions és evident i fa anys que el CCN ho vam avisar, el fons de pensions s’esgota el 2018, caldrà baixar-les o pujar cotitzacions o impostos, i no poc. La via grega està servida….

La crisi del deute, on el Banc Central Europeu ja ha acordat reduir a la meitat la compra del deute públic espanyol a primers de 2018, i en la situació actual de l’Estat el difícil és pensar qui comprarà l’altra meitat, o amb quin tipus d’interès (prima de risc…). Però l’Estat també està sotmès a una crisi democràtica, on arrel del #1Oct els mitjans internacionals cada cop estan més escandalitzats, els parlamentaris europeus en privat no accepten que això passi i les tensions cada cop son més fortes, insuportables. I finalment, l’estrella de les crisis, la corrupció endèmica, que finalment ha arribat ja als mitjans de comunicació europeus, i no només amb la corrupció dels diners dels espanyols, si no que comencen a veure que també amb els fons europeus. Aquestes 4 crisis, potser sumades amb la de la seguretat causada per les informacions de l’imam de Ripoll, durant el 2018 entraran en ressonància, s’amplificaran sobre manera i debilitaran l’Estat espanyol com mai abans hauríem imaginat. En aquest context, tornem a repassar el que ens queda fer: procés constituent, posem-nos-hi ja  a partir del 22D.

Pel que fa al reconeixement internacional, amb una espanya tan dèbil i pels motius com la corrupció o la manca de democràcia, no dubtin que els estats demòcrates d’Europa ho tindran clar, parlo d’estats i per tant parlaments, no de gestors com Juncker. La negociació d’actius i passius, amb una Espanya dèbil convida a solucionar-la fent una proposta econòmica on Catalunya es quedi més deute del que ens tocaria, evidentment a canvi d’actius equivalents i d’un compromís de la UE en que la força de la raó estigui per sobre de la raó de la força, recorden?

En aquest context no es preocupin pel control del territori…

Joan Canadell Empresari, Co-fundador del Cercle Català de Negocis