Fa dos diumenges es tornava a parlar en un diari de les dificultats dels docents per exercir la seva funció. És un tema tan recorrent i tan de moda com perillós per al futur de les aules i del sistema d’Ensenyament del nostre país, i de retruc de tot Europa. Ahir s’afirmava que els docents perden prop del 20% del temps fent callar i seure l’alumnat. És un temps preciós i precís tan perdut i tan malbaratat que fa por.
Un treballador no pot entrar a la feina amb por. No pot ser que l’empresa no ho eviti. I encara és més greu el fet que no ho evita perquè no ho pot evitar. No es pot evitar. La situació és insostenible i insuportable. És terrible i terrorífica. Molts docents decent han demanat un trasllat, una baixa o una reducció per culpa de nens indecents. I nenes, perdó.
Els professors tot ho tenen prohibit i no tenen cap arma. Mentrestant, els alumnes ho tenen tot permès i tenen un munt d’armes, començant per les paraulotes, el menyspreu, la indiferència i la ignorància. Els centres educactius, tant públics com privats, haurien de dedicar més esforços al bon funcionament de la seva tasca, des de fer efectiu un model que permeti que tots els treballadors puguin treballar dignament fins a mesures eficaces per frenar l’arrogància, la burla, la befa, la mala educació i la humiliació sistemàtica de persones, tant siguin menors com adultes.
En definitiva, aconseguir que els objectius principals de l’Ensenyament siguin ensenyar, educar i formar. Que els docents decents no siguin insultats per indecents criatures amb ganes de tot menys de seguir l’exemple del seu ídol Guardiola, l’exemple de l’esforç, la tenacitat i la persistència.
