Dissabte, 19 de juny de 2021 - Edició 1059
La República

L’edat adulta

Una de les característiques de l’adolescència és la revolta contra els pares , i en general contra els adults de la generació anterior. Tots ho hem passat i els que […]

Manuel Pérez Nespereira
Manuel Pérez Nespereira 19/12/2012

Una de les característiques de l’adolescència és la revolta contra els pares , i en general contra els adults de la generació anterior. Tots ho hem passat i els que teniu la meva edat podeu dir que l’hem o l’estem patint.
Quan arriba l’edat adulta, un se n’adona que per  reivindicar-se, per construir-se, no cal fer-lo en contra de ningú, sinó a favor d’un mateix. És aleshores  quan prenen sentit  paraules com a llibertat, decisió,  voluntat …  com la capacitat assolida de proposar i dissenyar un nou espai des d’un mateix, no contra l’altri. És un canvi de perspectiva, i no sempre és fàcil. I si no n’és de fàcil per a les persones, imagineu-vos per als pobles.
Catalunya, i els catalans, estem ara, de nou, en aquest segons escenari. Al llarg dels segles hem patit una transformació que ens ha fet passar, de manera antinatural, d’adults a adolescents tutelats. Un cop  havien establert unes institucions i unes lleis, i teníem quelcom que podríem anomenar estat,   el vam perdre tot i durant tres-cents anys hem hagut de viure en una revolta permanent, sovint més adolescent que no pas voldríem.
Tenia la seva lògica, però. Naixia de la certitud de no disposar de l’espai propi, de tenir condicionat fins el pensament, amagada la nostra història,  destruïdes les nostres institucions. I, òbviament, tractats com a adolescents responíem com adolescents, sovint actuant més en contra que no a favor, més des de la rebequeria que no des de l’anàlisi assenyat. En contra de l’estat i les seves imposicions, però sense tenir més que una imatge vaga del que volíem construir.
Ara, finalment, estem en una cruïlla històrica sense precedents als darrers tres-cents anys. Tenim davant nostra la possibilitat de fer el nostre país, a la nostra manera i amb la nostra voluntat i esforç. Cal actuar des d’aquesta edat adulta, la qual cosa vol dir  pensar en termes de llibertat nacional, encara no assolida, però conscient de la seva potencialitat.
I hem de pensar en termes d’estat català, no tant perquè faltin dos anys o  quaranta, uns mesos o setmanes. Hem de pensar com a estat perquè, si no ens ho creiem nosaltres, ningú no s’ho creurà.
Deixar l’adolescència i entrar a l’edat adulta  no és un procés amb dates prefixades. Algú ho fa en dos mesos i d’altres viuen permanentment amb el complex de Peter Pan. De nosaltres depèn el fer més llarga o més curta  aquesta transició.