Dimarts, 4 d'agost de 2020 - Edició 740
La República

L’autoodi, càncer que mata

                                Abans d’analitzar la notícia, que pot ser alguns ja coneixeu, vos faré cinc cèntims sobre el significat de la paraula autoodi i per fer-ho utilitzaré el Diccionari de Sociolingüística […]

Joan Lladonet
Joan Lladonet 04/05/2011

                                Abans d’analitzar la notícia, que pot ser alguns ja coneixeu, vos faré cinc cèntims sobre el significat de la paraula autoodi i per fer-ho utilitzaré el Diccionari de Sociolingüística de Francesc Ruiz, Rosa Sanz i Jordi Solé, diccionari excel·lent i que recoman als que no el tenguin o no el coneguin. Si no faig una bona síntesi, la responsabilitat serà meva i no del diccionari.
 
L’autoodi és una actitud de les persones que amaguen les seves característiques individuals, perquè no s’adeqüen als estereotips socials. Em referiré a l’autoodi a la llengua pròpia, característica bàsica en la formació de la personalitat de qualsevol individu. Les persones que pateixen autoodi amaguen la seva llengua que creuen menyspreada i usen la que està socialment prestigiada. D’aquí la importància de prestigiar la llengua pròpia del nostre territori. Ja se n’encarreguen els enemics de desprestigiar-la de moltes maneres.
 
Si una persona té un sentiment d’inferioritat respecte a un grup o a una llengua, intentarà amagar que pertany a aquest grup o que usa aquella llengua, la seva. Aquest autoodi provoca nombrosos conflictes, ja que la persona que abandona un grup o una llengua té un sentiment d’hostilitat contra les persones del seu grup que continuen fidels a aquella llengua, i aquests, a més, poden sentir-se antagonistes d’aquells que volen assimilar-se al grup i a la llengua dominants. Això pot provocar que siguin considerats com a traïdors per les persones del seu grup i que ells siguin intolerants contra tots el que no fan el mateix que han fet ells, ja que creuen que és el millor que es podia fer. Així, la submissió d’uns es converteix en insolència cap als altres. Textualment podem llegir “Els valencians ‘fins’ menyspreen els valencians ‘baixos’.”
 
            Feta aquesta explicació, pas a contar-vos la notícia que ha motivat aquest article. Es el primer dia de març d’enguany i a València, a l’interior d’un edifici, crec que era “la ciutat de les arts i de les ciències” es fa la presentació dels alcaldes del PP que es presenten a tot el País Valencià. En un moment de la presentació, l’actual batlle de Vila-real i candidat a les properes eleccions surt a fer la seva intervenció i comença dient: “Deixeu-me un poquet que parle del meu poble, deixeu-me que parle un poquet de Vila-real.” Se sent una veu del públic assistent que diu: “¡Habla en castellano! I aquí el candidat sense dubtar-ho ni un segon, agafa els dos cables dels dos micros i contesta amb veu més alta i que aparenta seguretat: “¡Hablo en castellano! ¡Como queráis! ¡Perfecto!” i sense més problemes fa la seva presentació en castellà, presentació que segur que tots i eren devers 70 varen fer en castellà, però hi havia d’haver alguna persona més que fos un exemple clar per a il·lustrar l’explicació que he fet sobre l’autoodi lingüístic. És un exemple totalment clarificador. Surt l’alcaldessa i candidata de Torrent i comença la seva intervenció: “Buenas tardes a todos. En primer lugar pediros disculpas, disculpas, por si en algun momento me paso al valenciano, pero es mi lengua materna y tengo ese defecto. Si lo hago, me perdonáis…” Son dos exemples d’autoodi y el segon elevat a l’enèsima potència, ja que mentre deia això, en lloc de plorar, reia. Només li va faltar dir que tenia una greu malaltia, un càncer o cosa així.
 
            És molt trist que haguem arribat a aquesta situació, és intolerant de totes totes que la ideologia del PP hagi clavat el seu odi a les vísceres dels seus, fent-los esser traïdors a la seva identitat i queda clar que l’autoodi és una greu malaltia per a la llengua i per a la identitat d’un poble que parla una llengua minoritzada i minoritària. És un vertader càncer per a la llengua i per a la identitat d’aquest poble. És molt important saber com es pot combatre aquest greu problema i a València, precisament, existeix el TELP (Taller d’Espai Lingüístic Personal) i mitjançant els cursos que organitzen els seus creadors s’aprèn a canviar les actituds dels que es passen al castellà davant els desconeguts i en altres situacions. La seva màxima és “Una llengua no es perd perquè els que no la saben no l’aprenen, sinó perquè els que la saben no l’usen”. Si voleu veure el penós vídeo dels alcaldes transpirant autoodi per tots els porus, aneu a http://www.youtube.com/watch?v=fO9omI-60So&feature=share
 
       

Relacionats