Dimarts, 22 de juny de 2021 - Edició 1062
La República

L’article salat és tan català com els que l’usam

                  El diumenge, 17 d’agost, vàrem poder llegir una entrevista  que va fer Antoni Janer Torrens al catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona, al campaner Joan Veny, al […]

Joan Lladonet
Joan Lladonet 20/08/2014

     
            El diumenge, 17 d’agost, vàrem poder llegir una entrevista  que va fer Antoni Janer Torrens al catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona, al campaner Joan Veny, al diari Ara Balears. Vàrem poder gaudir de la seva saviesa en un temps que encara abunda la ignorància i la mala fe. Joan Veny va estudiar a més de a la UB, a la universitat de Lovaina i a la de Poitiers, es va doctorar en filologia romànica el 1956. És director a l’IEC de l’Atles Lingüístic del Domini Català i és un dels membres més destacats en l’equip de redacció de l’Atlas Linguistique Roman. És un dels lingüistes i dialectòlegs més famosos i prestigiosos de les llengües romàniques. Feta aquesta diminuta presentació del paisà Joan Veny, vull manifestar que usaré la seva entrevista per explicar  la veritat a persones i grupuscles que, o bé no tenen coneixements suficients sobre la ciència lingüística, o bé inventen i falsegen el coneixement lingüístic amb la intenció de minimitzar la importància de la llengua catalana, que és la nostra llengua pròpia.
 
            Per començar, tenim una part important del Govern de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, alguns grupuscles i gent sense formació ni informació que prediquen, diuen o defensen el fet que el mallorquí és una llengua diferent al català, i a vegades n’hi ha algun que s’atreveix a dir que és una llengua de formació anterior a la llengua catalana. Un dels trets o arguments principals que esgrimeixen és el de l’article salat. Fins i tot hi ha algun innominat que s’atreveix a assegurar que si hi ha llocs que encara s’usa a Catalunya, és perquè els mallorquins li han duit, com va passar a Tàrbena, al País Valencià.
 
            Molt bé, per a tots aquests i també per a la resta, el doctor Joan Veny, des de l’entrevista citada els manifesta: “Si nosaltres empram l’article salat és perquè a l’Empordà i a tota la costa oriental, tret del Rosselló, l’usaven. A Pollença, en canvi, arrelà l’article literari perquè els seus repobladors procedien d’altres indrets de Catalunya. Per influència de l’occità, que només tenia l’article literari, considerat de més prestigi, el salat va acabar sent arraconat.”  
 
            Aquesta és una manera molt senzilla de dir-nos que usam l’article salat perquè els catalans, els nostres avantpassats, que varen repoblar les Illes, procedien majoritàriament de l’Empordà, on s’usava. Allà ha anat essent substituït i aquí s’ha conservat. També hi ha grupuscles que s’aferren a textos escrits de Mossèn Antoni Maria Alcover que quan es barallava amb els catalans, era capaç de dir-los qualsevol cosa, o també el gran enfrontament que va tenir amb l’IEC que va fer que canviàs el nom de DICCIONARI DE LA LLENGUA CATALANA pel de DICCIONARI CATALÀ-VALENCIÀ-BALEAR, doncs aquests grupuscles utilitzen el gran lingüista mallorquí i la seva, juntament amb Francesc de Borja Moll, gran obra per assegurar que el mallorquí no és català.
 
            Per a aquestes persones el savi lingüista campaner Joan Veny, a l’entrevista d’Antoni Janer, els diu: “La desgràcia que hem tingut com a llengua és l’ambigüitat del mot català en el diccionari d’Alcover. A l’edat mitjana el català era l’assignació que rebia la llengua que es parlava per tot el territori, Balears incloses. Cap al segle XVII, en canvi, se cenyí al parlar de les quatre províncies catalanes. Després de l’enemistat amb l’IEC, Alcover era coneixedor d’aquestes reticències. Aleshores, per no perdre inscripcions al gran projecte i per obtenir també ajudes estatals, va posar català-valencià balear. Ell, però, mai no va qüestionar la unitat de la llengua. Més d’una vegada Joan Coromines va intentar convèncer Francesc de Borja Moll, el continuador de l’obra, perquè canviàs el títol i retornàs al de llengua catalana. Don Francesc, però, respectuós amb el seu mestre Alcover, no va cedir. En tot cas, el nom no fa la cosa. S’ha de seguir de prop la història i evitar fer interpretacions que no són reals.”
 
            I per acabar, només posaré dues explicacions que es poden trobar a l’entrevista citada, sobre si és veritat que el Govern del PP defensa “lo nostro” i sobre si el castellà també és llengua pròpia a les Illes Balears. El dialectòleg Joan Veny afirma: “Estan completament equivocats. Jo vaig sentir una vegada el president Bauzà que deia: “Nosaltres xerram com xerraven els nostres padrins”. I jo em pregunt: i qui és que nega això? Nosaltres estam en el terreny de l’absoluta llibertat, podem parlar com ens han ensenyat els nostres pares o en el cafè. Però després hi ha un altre nivell, l’estàndard, i això ells no ho entenen o no ho volen entendre per mala fe.” Sobre el tema del castellà com a llengua pròpia, aclareix: “Desemganen-nos! A casa nostra, el castellà, contra el que diuen alguns, no és una llengua pròpia, sinó sobrevinguda. Un bon dia resultà que guanyaren els filipistes i varen dir que s’havien acabat els privilegis de la llengua que ens va dur Jaume I. Amb la democràcia intentàrem posar les coses al seu lloc. I ara, amb aquest Govern, el castellà és el gran beneficiat en detriment de tots els progressos que s’havien fet amb el català.”