Dimecres, 16 de juny de 2021 - Edició 1056
La República

L’antifutbol també al mundial

                   No sé si la meva opinió sobre el futbol actual serà políticament incorrecte o no, però tampoc no em preocupa gaire. Des de fa uns quants anys he […]

Joan Lladonet
Joan Lladonet 10/07/2014

      
            No sé si la meva opinió sobre el futbol actual serà políticament incorrecte o no, però tampoc no em preocupa gaire. Des de fa uns quants anys he pogut escoltar opinions de tertulians a programes teòricament futbolístics, que no demostraven cap gran coneixement sobre la matèria. L’objectivitat ha desaparegut com per art de màgia, o mai no ha existit. Igual que a les tertúlies sobre política, quan se sap de quin equip són, es pot preveure allò que diran i això és una llàstima. Si a mi em passa el mateix, ja ho diran els altres, no seré jo qui bravejaré de res, ans al contrari. De com s’ha de fer perquè onze persones aconsegueixin vèncer altres onze, i fer més gols, no en sé quasi res. Segurament a mi, el que més m’interessa és la repercussió social als àmbits local i mundial que tenen alguns futbolistes, que gràcies a la sort, capten més l’atenció dels espectadors presents o absents del camp on se celebra la competició. Després de declarar que no hi entenc un borrall, passaré a comentar la meva opinió com una persona que veu algun partit de tant en tant, i que, fins i tot, ha estat soci del Mallorca durant una llarga temporada. Crec que va ser en una època en què juntament amb el carnet de soci et regalaven una subscripció al Diari de Balears, el diari en català millor que hem tengut i al qual no li vàrem donar suficient suport, perquè pogués subsistir.
 
            Els meus primers records són d’aquell temps en què hi havia un porter, tres defenses, dos mitjos i cinc davanters. D’aquell temps en què es jugava amb vertaders extrems. Un temps en què quan anaven a una pilota de cap, no hi anaven armats d’un o dos colzes per intentar deixar KO el contrari. Un  temps en què quan hi anaven amb els peus, hi anaven per xutar a la pilota i no per rompre un os de la cama o del turmell al contrari. Per tant, ja podeu veure que si ens posam d’acord  que la lluita d’onze contra altres onze per aconseguir més gols, la denominam futbol, la lluita per atemorir contraris o lesionar-los gràcies a la força bruta, la denominaré antifutbol.
 
            Tant el joc del Barça com el de la selecció espanyola dels darrers anys, anaven d’acord amb un tipus de futbol que podia tenir quelcom d’art, de ball, de màgia. Saber fer moure la pilota amb rapidesa i amb seguretat mil·limètrica, sense que el contrari te la pogués prendre, i aconseguir gols, sense que el contrari se n’hagués adonat per on passava la pilota. Els jugadors dels equips mencionats es preocupaven de jugar i de jugar bé sortejant contraris i quan perdien la pilota, de recuperar-la amb la màxima rapidesa, perquè si aconseguien tenir-la la major part del temps, també era més probable, que acabassin guanyant el partit. Els jugadors i els entrenadors dels equips contraris, varen anar aprenent, que no hi havia més solució que destruir aquest joc, no deixar-lo fer, però això no significa que s’hagués d’utilitzar la violència, com aconsellava un entrenador del Madrid, un tal Mourinho.
 
            A aquest mundial s’ha vist poc joc de control, de domini de pilota, de rapidesa sortejant contraris i la selecció espanyola ha desaparegut amb rapidesa del campionat, igual que el Barça també ha perdut el seu domini absolut a la lliga espanyola. S’imposa  un joc híbrid d’equip i rapidesa d’alguns jugadors i la destrucció dels jugadors contraris que et poden fer pessigolles. Això és el que li va passar a Neymar, quan un jugador colombià el va envestir corrents per l’esquena amb un genoll com a arma i li va pegar tal genollada devers les lumbars que li hagués pogut rompre la columna vertebral. Només li va rompre una vèrtebra i segurament li va consentir la resta de la columna. Neymar quan tengui una edat se’n recordarà, perquè pot ser que tengui seqüeles d’aquesta caça a l’home. Això no va merèixer ni una falta de l’àrbitre espanyol i la FIFA, després de veure les imatges d’aquest atac a traïció, no ha volgut dir aquesta boca és meva. I això no és futbol, és antifutbol, i els càstigs haurien de ser molt més severs que els que existeixen ara, que això no es pot justificar perquè és un joc d’homes. Per eliminar entrades i xocs d’una violència brutal, es necessiten càstigs exemplars i que s’actuï d’ofici a partir de les imatges postpartit. Al dia següent, una notícia d’un diari qualsevol parlava d’una topada accidental que havia tengut Neymar amb un contrari.
 
            L’altre cas que volia comentar és el de l'uruguaià Suárez, el qual després d’haver estat castigat dues vegades severament per la mateixa raó, va mossegar un contrari quan va tenir a tir del seu barram, l’espatla del jugador. El fet més greu és que el Barça, que era un equip modèlic i exemplar en qüestions d’antiviolència, l’hagi fitxat i que sigui el segon més car de la història d’aquest club. Pens que s’han equivocat i que no serà la darrera vegada que mossegarà un contrari. Els dirigents actuals del Barça han demostrar el seu vertader tarannà, han passat de defensar el futbol, per a introduir-se dins l’antifutbol. Alemanya va demostrar que es pot fer un bon partit sense haver de recórrer a l’antifutbol.