La Diada de Catalunya se celebra l’onze de setembre com a commemoració de la caiguda de Barcelona aquest mateix dia, ara fa 296 anys, per les tropes borbòniques després d’un fort setge de la ciutat, que va durar mesos. Malgrat la caiguda de Barcelona, Catalunya no va caure completament fins el dimarts divuit de setembre d’aquell mateix any, just una setmana després de la caiguda de Barcelona. Va caldre la rendició del castell de Cardona perquè el Principat caigués completament sota les mans de Castella. Els set dies que van passar entre la derrota de la capital de Catalunya i l’últim focus de resistència del país van ser set dies de forts debats entre el Governador de la fortalesa, Manuel Desvalls, i els seus homes.
Fa una estona que he tornat dels actes de commemoració del divuit de setembre de Cardona. A la tarda, una colla d’amics i coneguts ens hem aclimatat als esdeveniments pujant des de la vila fins al castell, on el director d’aquest diari, l’historiador Oriol Junqueras, ens ha fet una llarga i detallada explicació de la Guerra de Successió, des de la Torre de la Minyona, a la part més alçada de la fortalesa. Tot plegat mentre el sol es ponia de manera espectacular a l’horitzó. Després hem tornat a baixar al centre i els actes han començat.
Una comunió d’uns centenars de persones hem pujat tranquil·lament al castell mentre anavem creuant diferents regiments de miquelets carregats amb els seus mosquetons. Envoltats per diferents focs de colors, els canons no paraven de sonar estridentment. De cop i volta han obert pas tres o quatre miquelets que anaven muntats a cavall. Alertaven del perill, i els assistents veiem com Cardona cremava des de diferents racons de la vila. Durant l’ascens hem pogut anar veient diferents escenes de l’època i a l’entrada, on hi ha el Parador que avui seria català si no hagués saltat de l’Estatut que es va tancar aquell fatídic 20 de novembre, una banda de música deleitava a tothom amb la seva música sorgida d’instruments catalans de l’època.
A dins, on en temps passat devia haver estat l’església del castell, hem pogut veure la representació ‘Set dies de setembre’ on una colla d’actors ha posat en escena els debats interns que es van produir al castell de Cardona durant aquella llarga setmana de 1714. La incertesa que provocava l’aillament sobre la veracitat de les notícies que anunciaven la caiguda de Barcelona, així com l’esperança fins al darrer moment de l’ajuda anglesa que mai va arribar creen el dubte. Amb la confirmació dels pitjors presagis i l’amenaça del saqueix total de la ciutat de Barcelona si Cardona no signava la rendició, provoquen el desenllaç que avui ja tots coneixem. Les promeses dels castellans però, no es van complir. I aquesta tan sols en seria la primera vegada…
Sortint de l’obra, els assistents han rebut una torxa i s’ha procedit a baixar a poc a poc i de manera silenciosa altra vegada cap al centre de la vila amb una marxa que ha recordat les que enguany hi ha hagut a Osona o el Penedès. Abans però, la banda musical ‘Els tres quartans i el gall’ ha interpretat la ‘Marxa del 18 de setembre’ amb música de Lluís Marmi i lletra de Miquel Soler. A continuació us n’escric la lletra.
Marxa del 18 de setembre
Adéu vila de Cardona -ai Adéu-,
Adéu, adéu Catalunya gran,
Obeïnt a Barcelona, t’has deixat
vessar tota la teva sang.
En ‘Desvalls’ que los comanda
A trenta homes dels més forts
Fan un pacte per a rendir-se:
“respectareu la vida a tots”.
Adéu vila de Cardona -ai Adéu-…
“respectarem fills i filles
Tot aquell que dugui cap cot”.
Del castell obren les portes –
a tots han passat per sang i foc-
Malhaja lo rei d’Espanya -ai adéu-,
Malhaja el de França també.
Malhaja la bruta espasa malhaja.
Que ens van manllevar la pell.
I la vila de Cardona,
L’última fou a baixar el cap,
En va perdre drets i deures
Lluitant per la llibertat.
Adéu vila de Cardona -ai Adéu-…
Adéu vila de Cardona,
Adéu fills del cardener
Les aigües baixen vermelles
Per un pacte que mai heu compert.
De tot plegat només m’ha sabut greu el poc reconeixement que encara té aquesta festa, degut en bona part pel poc ressò de la premsa del país. Quan volem recordar la defensa de Catalunya per les seves llibertats hem de fer l’esforç de recordar aquells que van aguantar fins al darrer sospir sense ésser vençuts. Barcelona va caure de manera dramàtica, però el castell de Cardona ens hauria de fer memòria i transmetre un sentiment més optimista envers el nostre futur. Si més no, tres segles després, els catalans encara continuem resistint, no?
Crec que després dels estatuts de Núria, de Sau i de Miravet… el castell de Cardona seria el lloc ideal per redactar la primera Constitució de Catalunya com a país lliure que així haurà decidit ésser. Aviat, segur!
P.S.: Algú sabia que l’estàtua que hi ha a la Plaça de l’Església de Cardona inagurada el 1814 per commemorar els 200 anys de la rendició de Cardona va ser restaurada per la Guàrdia Civil després de la Guerra -també- Civil espanyola? Com que no sabien català van copiar la placa tal qual, pensant-se que l’estàtua era una verge i el seu fill. Segur que si habéssin sabut una mica de català, tan altruïsta tasca hagués pogut tenir un final ben diferent! 🙂
