Dijous, 5 d'agost de 2021 - Edició 1106
La República

L’allargament d’una agonia

Començaré amb una història de ficció: La Tura era una dona maltractada que feia temps que barrinava en silenci l’opció de separar-se del seu marit, en Mariano. No volia precipitar-se i […]

Avatar
Albert Puig 13/09/2012

Començaré amb una història de ficció:
La Tura era una dona maltractada que feia temps que barrinava en silenci l’opció de separar-se del seu marit, en Mariano. No volia precipitar-se i prendre lleugerament les decisions, ni que les seves decisions fossin una reacció en calent a conseqüència d’un episodi d’atonyinament per part d’un Mariano en condicions mentals afectades per la ingesta de substàncies eufòriques.
Sabia que la seva decisió afectaria molt a en Mariano, perquè tot i que el sou que ella cobrava era cada cop més baix, era necessari per mantenir el frenètic ritme de vida que exigia en Mariano. Per això, desitjava que el procés de transició fins a la separació suposés el menor trauma possible al seu marit, a qui encara s’estimava. Havia dissenyat un pla i aprofitaria un moment d’abstinència per anar de cara: li diria que ja no volia seguir suportant maltractaments i que el volia deixar, però per reduir el seu patiment no se n’aniria de cop, sinó que seguiria convivint a canvi de quedar-se per a ella una part de la seva mensualitat, que li permetria en un termini de dos o tres anys reunir mobiliari, estris i tot allò necessari per anar-se’n a viure sola, i així ell podria reduir progressivament la dependència de la seva dona.
Estava convençuda que era el pacte perfecte. 

Què, amics lectors? Una història surrealista, oi?

No he pretès frivolitzar sobre un tema tan seriós com el de la violència masclista, però sembla clar que el més probable és que quan la Tura hagi acabat de buidar el pap, en Mariano l’agafarà pel coll i l’anirà escanyant mica en mica, i entre pipada i pipada, acabarà deixant-li la cara feta un mapa.

Quan una dona maltractada pren la difícil decisió de deixar al seu marit, el que fa és fotre el camp ràpidament de casa o buscar l’auxili judicial per aconseguir una ordre d’allunyament immediata del seu marit. Després ja vindran les batusses al jutjat per al miserable repartiment del patrimoni en comú que ha de concloure amb els acords o pactes de divorci.
Primer l’acte i després el pacte.

Si Catalunya demana la independència, seguir plantejant el pacte fiscal és una pèrdua de temps, i com el temps juga en contra nostra, el pacte fiscal esdevé un suïcidi. Només un ingenu pot empassar-se la pastanaga de que el pacte fiscal és un pas en el camí de la transició nacional. Quines paraules més ben trobades! Fan patxoca: “Transició Nacional de Catalunya”, és a dir, TNC. Li escau perquè no deixa de ser un teatre aquest procés que ens vol interpretar CIU; un teatre de putxinel·lis, destinat a un públic infantil que no reflexioni, que assumeixi el show sense que els conductes neuronals processin el contingut. No debades fou el propi Mas qui va dir que la societat no estava prou madura per assumir la independència. En canvi, sí creu que estem en el camí de la transició nacional, de manera que haig d’entendre que pel president Mas transició nacional no significa independència. De fet, abans de començar la transició, fora bo que tingués clar cap a on transitar i ho manifestés sense eufemismes. Jo no conec cap nació del món que celebri la Diada Nacional de la Transició Nacional.   

La supervivència dels catalans constitueix, segons la laïcitat o no de cadascú, un autèntic misteri de la natura o un miracle diví, no tan sols pels atacs que hem rebut, sinó sobretot per les collonades amb les quals hem estat perdent imbècilment el temps per tractar de fer entendre al món d’una manera comuna i homogènia allò que som i el que volem ser. Però el temps és inexorable i juga en contra nostra. Hem d’aprofitar el moment oportú, i amb objectius equivocats no sols no aconseguirem sobreviure, sinó que seguirem patint l’agonia d’una convivència que fa segles que ens escanya.