El tarannà de Zapatero comença a tenir un cert tint proustià. Ho dic perquè l’home de Lleó està passant com un calvari pel seu amor de Swann particular. Immers en un desamor desgraciat malviu la seva relació trencada amb el poder que tant estima i que, a bastament correspost en altres temps per aquest, ara de cul, no li permet altra cosa que records dels bons vells temps.
Però de la mateixa manera que tothom sap que quan una cosa s’acaba, s’acaba, també és lex vitae que a l’enamorat empedreït li costa un impossible acceptar aquest tall en la seva realitat. I d’aquesta manera ZP es va transformant dia a dia i a ull nu de tota la ciutadania en el pobre talòs enamorat de la commedia dell’arte, en el perfil trist de qui no ha sabut fer-se enrere a temps i ara li és inevitable el mal rotllo dels desaires d’un ex amant previsiblement promiscu: el poder.
I com tots els cecs de l’amor ZP ha permès que el desamor se li fiqués a dins de l’ànima i és barregés amb els seus actes, amb els seus somnis, fent trontollar la seva salut, el seu equilibri mental, la seva vida. Potser la seva obsessió per recuperar l’amant infidel arribarà a afectar-li de manera irreparable aspectes del seu futur, crebantant-li tot d’allò que esperava assolir després del seu mandat. I el cas és que no s’hi pot fer res amb els pobres enamorats com ell, no hi ha manera de fer-los reaccionar davant de la realitat i lluny de defensar-se’n s’entreguen a l’irreal esperança de recuperar un amor que no tornarà. I el que és pitjor, el poder davant d’aquesta feblesa emocional no perdona ans al contrari, esperonat per aquesta actitud tan entregada de cornut li refregarà una i altra vegada al pobre ZP qilos de menyspreu pels morros. I això no ha fet més que començar.
Post bambi-boom
Que n’arriba a ser d’evident que el poder ja no vol jugar més amb Bambi i que sense amagar-se’n tonteja amb Blancaneus, amb tots els nans i fins i tot dona canxa de tant en tant a la reina bruixa -si cal obscenament- davant del mirall parabòlic de les enquestes. És dura i catàrtica la moral Disney que regeix el sistema – per això agrada tant als pedagogs de l’opus que la subministren en vena a llurs fills – i per això és dur haver de baixar de l’auto de xoc quan l’efecte de la fitxa s’acaba…Però el més greu d’aquest procés patològic i humiliant que pateix Zapatero per la girada d’esquena del poder i el trencament subsegüent d’un l’idil•li que semblava no tenir final , és que el mal d’amor se li estén al President del Gobierno de España per tot l’organisme, vampiritzant-ne les parts vitals, generant dependència masoquista i destruint poc a poc el que li queda de polític galàctic.
Aquell que disposava no només d’una clau, sinó de tot el clauer del progressisme ibèric, aquell que satisfeia a pleret les seves necessitats de comandar sotmetent tots els cossos orgànics de l’estat espanyol amb que el poder s’encarna, aquell espectacular tafur que ha tallat la baralla per on li ha rotat i que ha repartit d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra les seves cartes ideològiques –per cert d’un pal mai ben definit- aquell home que ha despertat il•lusions, que ha promès miracles, que ha dissenyat lobbys, que… Aquell home ara mateix, en la foto finish que la crisi dispara a cada tancament diari de la borsa de valors, va pel món – i ho diré com ho diuen en aquest casos els rurals de la València germana- “com cagalló per sèquia” .
La moral de la història, repetida, ve a dir que ZP hauria d’haver trencat els lligams d’amor amb el poder esquívol des del moment en que va patir les primeres cornades i hauria evitat el ridícul d’aquesta situació de dependència que l’ha transformat en un addicte del desastre i el menyspreu… Però com se sol dir en cirurgia, el seu amor ja no és operable.
Potser, si li quedessin forces, podria fundar, finançar i potenciar una aliança de les autonomies… però pel seu darrer escarafall sembla que la cosa no anirà per aquí.
