Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024
Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024

La xenofòbia com a resposta a la catalanofòbia

|

- Publicitat -

Ja fa temps que al nostre país ha crescut un moviment al voltant d’un personatge osonenc, el nom del qual no vull recordar. Es tracta d’un partit polític amb un únic missatge i un programa tan curt com el seu coeficient intel·lectual: fora els immigrants. Basen el seu discurs en tot un conjunt d’acusacions plenes de tòpics xenòfobs, i amb la difusió de missatges per Internet que fomenten la por a la invasió musulmana. Jo mateix n’he rebut algun. El seu full de ruta es basa en criteris racials: com els sud-americans tenen l’avantatge de la religió i l’idioma, abans de tot cal expulsar als “moros”. I el més problemàtic és que els altres partits han adoptat part del missatge (PP a Badalona) o han adoptat mesures influïts pel seu missatge (Vic, Lleida o Salt serien uns exemples).  
 
Caldria que algú els expliqués que l’Islam no és el pitjor enemic que tenim. És molt més perillós l’intent d’extermini de la identitat que es fa des de la subtilitat de les bones paraules, com el que es fa des d’Espanya amb els catalans. Un exemple l’hem tingut aquest passat cap de setmana: en Manuel Chaves, vicepresident del govern, advertia que si guanyava Rajoy podria arribar a escoltar les demandes dels catalans o encara pitjor, parlar en català a la intimitat. En Germà Capdevila ho va resumir molt clar el diumenge al Punt-Avui: si “escoltar” als catalans està mal considerat, “parlar-ne” equival a una condemna a l’infern.
Ras i curt: els catalans estem pitjor considerats que els moros a Espanya. Als moros es conformen en expulsar-los, però a nosaltres ens volen aniquilar.
 
Com cada estiu, he conegut gent de diversos llocs. Una dona de Burgos em deia que allà la seguretat social paga a tots els nens tenen l’ortodòncia; fins i tot les intervencions preventives per evitar les possibles desviacions dentals en un futur. I evidentment, no fan cues: truquen per demanar hora, i l’endemà ja poden anar al metge. A Guadalajara ens diuen que tenen el transport escolar i el menjador són de franc. A Galícia tot el material escolar, llibres nous cada any inclosos, són gratuïts. Quan els hi dius que no hi ha res que sigui de franc, i que nosaltres sabem molt bé qui ho paga, aleshores et giren l’esquena i es tapen les orelles.
 
Cal un simple exercici de comparació. La reunificació alemanya, que se’ns ha venut com a un gran esforç de solidaritat, va suposar 600.000 milions d’euros entre 1990 i 1999, que repartits entre 61 milions de germànics occidentals, implica que cada alemany de l’oest va pagar de la seva butxaca 980 € per ajudar als seus veïns de l’est.
Segons el CCN, els catalans contribuïm cada any a Espanya amb 22.000 milions d’euros, import que equival al dèficit fiscal de Catalunya. Si repartim aquest import entre 7,3 milions d’habitants, cada català aporta 3.013,70 euros l’any a la “solidaritat” (caldria dir espoli) envers les comunitats espanyoles. Si considerem que a Catalunya la mitjana és de 4 habitants per unitat familiar, això vol dir que cada família contribueix cada any amb 12.055 euros a la millora de les condicions de vida dels espanyols. És com si cada any cada família regalés un cotxe.
 
I què fem a Catalunya?
Fotem la culpa al moro!
Perquè ens fa por enfrontar-nos amb qui ens hem d’enfrontar, i ho paguem amb els immigrants, a qui considerem dèbils.
La xenofòbia és una resposta a la catalanofòbia.
Perquè som un país de covards.
Perquè ja vam ser derrotats.
Perquè ens passem la vida culpant als altres de les nostres misèries.
Perquè al cap i a la fi, tenim por a enfrontar-nos amb nosaltres mateixos i descobrir que en realitat som nosaltres els dèbils.
 
Si venen immigrants a treballar és perquè, a diferencia dels bascos, els governants catalans (en part per impossibilitat efectiva i en bona part per curtesa de mires) han permès que una part de la classe empresarial hagi construint durant molts anys un model de país basat en la construcció i un turisme de baixa qualitat, que competeix amb Turquia, el nord d’Àfrica, Grècia, … S’ha permès que “tour operators” estrangers hagin venut el nostre país com el paradís de la disbauxa. Els turistes reconeixen que venen a emborratxar-se, i ho exigeixen perquè qui paga mana. I aquí ho permetem, sense cap dignitat, com la meuca que espera acabar el servei per poder cobrar.  Hem escollit una estratègia de competir amb preus, i aquest model implica tenir uns costos cada cop menors. En conseqüència, els empresaris catalans cada cop paguen menys salaris, i els únics que estan disposats a treballar venen de fora.
I benvinguts!
Enlloc de queixar-nos d’aquells empresaris merdosos (i no és una generalització, perquè per fortuna encara queden bons empresaris) i dels governants que no han tingut cap mena de visió de país i que han engegat a dida l’esperit emprenedor per fomentar la cultura de la subvenció, ens queixem dels treballadors que venen a fer unes feines que nosaltres ja no volem fer, o que obren negocis que nosaltres ja no volem obrir.
 
Afortunadament, la debilitat de la gent no ha estat tan gran com per arrossegar la majoria pel fangar de la xenofòbia.

Els moros, els sud-americans, els xinesos, … tots els que han vingut a Catalunya s’han integrat, com els immigrants que van venir d’Espanya al segle passat, molts d’ells els nostres pares o avis, que ara ja són una minoria. També ha vingut púrria que delinqueix, o vividors que han vist que aquí podien treure profit del descontrol, però això no és culpa dels immigrants, sinó de la permissivitat de les autoritats. Tampoc oblidem que molta immigració ens ha estat encolomada per les autoritats espanyoles, que en té la potestat, i els governants catalans enlloc d’alçar la veu, s’han abaixat els pantalons i s’hi han ficat vaselina (i tot i així encara els ha fet mal).
Bona part de la xenofòbia recularia si s’acabés amb la impunitat delictiva i amb la cultura de la subvenció i el descontrol. Estic d’acord en que a Catalunya no tenim mitjans legals per fer-ho, perquè no tenim potestat legislativa (codi penal) ni judicial (controlat des de Madrid), ni ens sobren els calés. Però la manca de mitjans se supleix amb imaginació i voluntat, i en aquest país manca voluntat, perquè hem perdut el sentit de l’esforç. Ens han venut que l’única forma de control és el repressiu, potestat de l’administració. Però si les lleis són injustes, no s’han d’acomplir; si les sentències no són justes s’han de combatre i denunciar, i sobretot no oblidem que la força de Catalunya és la seva societat civil, aquella que va fer que a l’edat mitjana Catalunya fos el primer país europeu on la corona s’havia de sotmetre a la voluntat del seu parlament (la Generalitat).  
 
Al llarg de la seva mil·lenària història Catalunya ha estat una terra d’acollida, on la majoria de gent que ha vingut a treballar s’hi ha integrat, i no podem fotre fora a ningú que vulgui fer arrels. Tots hi hem de comptar per construir (o més aviat reconstruir) el nostre present i futur.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut