Dimecres, 30 de novembre de 2022 - Edició 1588
La República

La UCD d’Adolfo Suárez en la transició valenciana (III)

              Aquesta irritació i crispació portada a terme per grups feixistes i xenòfobs al voltant del Grup d'Acció Valencianista (GAV), fonamentalment de 1978 al 1982, són una prova fefaent […]

Vicent Luna 10/04/2014

 

            Aquesta irritació i crispació portada a terme per grups feixistes i xenòfobs al voltant del Grup d'Acció Valencianista (GAV), fonamentalment de 1978 al 1982, són una prova fefaent que tenien molt clar que el fi havia de justificar els mitjans. Abril Martorell, com ell mateix deia, havia d'encabir el País Valencià en el club de les autonomies “que se van a constituir en forma de un sano regionalisme que convive pacífica, armónica y entusiásticamente con el resto de España”. I per això calia des- legitimar les forces políques que ostentaven el poder, aconseguit democràticament per les urnes de manera majoritària.

Una mostra d'aquesta violència i crispació fou, per posar només alguns exemples, rebentar el Plenari de Parlamentaris (març 1978), atacar la delegació de TVE i el domicili del professor Sanchis Guarner (maig 1978), organitzar mítings anticatalanistes com el de la Plaça de Bous de València (juny 1978), fer esclatar una bomba contra l'Aplec del País Valencià a la Plaça de Bous de València (octubre 1978), intent d'assalt al Palau de la Generalitat (octubre 1978), esclatar una bomba al domicili de Joan Fuster (setembre 1981), manifestació blavera en vigílies de l'inici dels tràmits parlamentaris de l'Estatut (desembre 1981), etcètera, etcètera.

És evident que Abril Martorell va complir amb escreix el full de ruta dissenyat per la UCD des de Madrid. Adolfo Suárez podia estar ben content del seu vicepresident, havien aconseguit guanyar la que s'anomenà Batalla de València. El País Valencià seguiria els passos del “regionalisme bien entendido”.I, com en tota batalla, és veritat que hi ha uns que guanyen i altres que perden, però també val a dir que tots dos acaben perdent. En aquest cas, els que més varen perdre va ser el poble valencià per diversos motius. Un. Furgant en els sentiments es van utilitzar tots els mitjans possibles per enfrontar el poble valencià i manipular els seus trets d'identitat, passant per sobre de la història i la ciència. Així, s'aprovà el nom artificiós de Comunitat Valenciana, s'imposà la bandera de la ciutat de València per a tot el país i es potencià el secessionisme lingüístic. Per al professor, escriptor i polític Josep Guia el projecte que tenia la dreta “troglodita”, i alguns pensem que continua tenint si ens atenem al que han fet de la transició ençà, és “realitzar l'extermini d'una nacionalitat, el genocidi d'una cultura, la desaparició d'una llengua, de manera que no en quede ni vestigi, des de Vinaròs cap avall”.

Dos. Tot i que la majoria d'ajuntaments valencians van votar una via autonòmica per l'article 151, que ens equiparava a les autonomies històriques, la UCD rebutjà al Congrés de Diputats l'esmentada proposta que presentà el Plenari de Parlamentaris i la Assemblea Mixta. Tres. En aquesta “batalla” l'esquerra valenciana és arrossegada cap als posicionament imposats per la UCD i el nacionalisme que representa. Joan Fuster ens ho recorda en Punts de meditació: “La dreta sempre ha estat “nacionalista” […]. No cal dir de quin “nacionalisme”. Aquesta filiació s'ha contagiat a les esquerres majoritàries, o pseudo-majoritàries, que podrien haver assumit d'alguna manera “la dificultat de ser valencià”, però que ja van apuntant-se al “sano regionalisme” -el regionalisme bien entendido– que la dreta proposa. No és una claudicació; és, si bé es mira, una professió de fe, “nacionalista” i no precisament “valencianista”.

Quatre. I així, un pacte entre Abril Martorell i el socialista Alfonso Guerra, portarà a que el Congrés de Diputats aprove l'abril de 1982 el text d'Estatut de la Comunitat Valenciana, dit, quina vergonya!!!, Estatut de Madrid. Un Estatut que, com ens diu l'historiador Vicent Artur Moreno “no entrà per la porta gran, encara que el 97% dels pobles del País Valencià havien signat perquè així fóra”.

Les conseqüències d'aquesta transició a València no va ser ni modèlica ni pacífica, doncs com ha escrit Toni Gisbert “es van conculcar, repetidament, els drets formals d'expressió, reunió i manifestació”.