Dimecres, 30 de novembre de 2022 - Edició 1588
La República

La UCD d’Adolfo Suárez en la transició valenciana (II)

Val a dir que als anys seixanta, i sobretot a partir de la publicació en 1962 del llibre de Joan Fuster, “Nosaltres, els valencians”, al País Valencià va haver un […]

Vicent Luna 09/04/2014

Val a dir que als anys seixanta, i sobretot a partir de la publicació en 1962 del llibre de Joan Fuster, “Nosaltres, els valencians”, al País Valencià va haver un procés de recuperació nacional. Aquest moviment transversal, d'on poava l'esquerra valenciana, va contribuir a que en les primers eleccions de 1977 Suárez no guanyés al País Valencià, i si que ho fes l'esquerra. D'avant d'aquesta revifalla valencianista, del triomf de l'esquerra en les primeres eleccions i dels problemes interns que tenia la UCD valenciana, Adolfo Suárez prendrà una decisió clau que va condicionar el conjunt de la política valenciana de l'època de la transició. Efectivament, i la decisió fou enviar, en paraules de Josep Melià, al “seu home de confiança”. L'any 1978 el vicepresident Fernando Abril Martorell, valencià d'origen però arrelat a Segòvia, província en la que havia estat president de la Diputació i procurador en Corts durant el franquisme, aterrà a València amb un pla minuciosament elaborat: posar ordre dins del propi partit, això és aconseguir una UCD amb entitat pròpia com a partit de centre i que no fos una simple juxtaposició de les corrents originàries, definir i clarificar les ambigüitats que la UCD mantenia sobre la qüestió nacional valenciana i frenar l'avanç de l'esquerra. Tres objectius als quals es dedicà en cos i ànima de 1978 a 1982.

            Pel que respecta al primer objectiu, Abril Martorell no va tardar gaire en controlar i fer-se amb l'aparell del partit. El mateix company Emilio Attard deia d'ell que “era el suyo un poder total”. Així, amb la dimissió del diputat Francesc Burguera (del sector més valencianista) i l'arraconament dels demòcrata liberals com Muñoz Peirats, aplanà el camí per convertir-se, en el Comité Regional de setembre de 1979, en el president de la UCD valenciana. A més a més, i amb l'ajuda d'Emilio Attard, aconseguí que Manuel Broseta, catedràtic de la Universitat de València, degà de la facultat de Dret, activista del moviment de recuperació lingüística i cultural del país i signatari del Manifest a l'opinió pública on s'afirmava de manera rotunda la unitat de la llengua catalana, que fes un gir de 180 graus i s'incorporés a la UCD com a Secretari General en el mateix Comité Regional. Amb el control total del partit, Abril Martorell posà fil a l'agulla per, seguint les ordres de Madrid, acontentar a tots aquells que, com tantes vegades ja havia passat, predicaven allò de “Espanya es trenca”. Però la veritat era una altra, com escrigueren Damià Mollà i Eduard Mira: “València fou sacrificada, enverinada, per tal de salvar la transició i, a més, per part d'aquells que creien que aquesta perillava, si triomfaven ací les tesis d'en Fuster. Potser el que creien que perillava (o el que realment perillava) era el propi model del canvi: transició/ruptura”

            Efectivament, en setembre de 1979 Abril Martorell es convertí en amo i senyor de la UCD valenciana, i amb el vistiplau d'Adolfo Suárez per aliar-se amb qui fos i com fos per tal de frenar la revifalla dels moviments valencianistes, i laminar l'avanç dels partits de l'esquerra que poaven i assumien part de les seues reivindicacions. Abril Martorell va prendre una decisió que marcarà definitivament el procés de transició valenciana. Aquesta va consistir en assumir l'anticatalanisme visceral i xenòfob, nascut en plena dictadura, i que estava restringit als sectors afins al règim franquista, com a ”la línia medul·lar oficialista de la UCD”, segons afirmava el mateix Emilio Attard. S'havien acabat les ambigüitats. L'escriptori periodista Francesc Viadel ha escrit que, “hom ha volgut veure la mà del ministre de la Governació, l'ucedista Martín Villa, darrere de la posada en marxa del moviment anticatalanista amb l'ajut dels seus coreligionaris Manuel Broseta […] i Abril Martorell”. I és que Martorell, tot i coneixent les actuacions xenòfobes i feixistes d'aquest moviment conegut com a blaverisme, així com les barbaritats que deien sobre l'origen del valencià, no va dubtar en donar-li suport i cobertura. Cristal·litzava així un moviment que, segons el psicòleg Vicent Bello, era “la síntesi política entre l'espanyolisme rabiós i el xovinisme regionalista”, “és el franquisme que ha trasmudat la camisa blava en hàbit de fallera”, i que converteix la qüestió nacional en regional, la regional en tipisme folklòric, i el folklore en aportació autòctona a la “madre patria”.

Per donar-li cobertura mediàtica a aquest moviment blaver, Abril Martorell , amb l'ajuda i projecció que tenia Manuel Brosseta, aconseguiren implicar en el projecte a la directora del periòdic Las Provincias, Maria Consuelo Reyna. A partir de llavors aquest mitjà és convertí en el màxim impulsos d'un populisme regionaloide i xenòfob que tenia com a objectiu, en paraules d'Alfons Cucó, “crear una noció de “poble valencià” que havia de coincidir al mateix temps amb els interessos de la UCD i amb els interessos del diari, tot proclamant a Brosseta com “el conductor de este pueblo”. Des d'aquest mitjà la UCD portà a cap una política d'irritació i crispació, tot i encenent un conflicte al voltant dels trets d'identitat del poble valencià. Un conflicte que tenia com a objectiu enverinar la societat valenciana, i desacreditar i trencar la unitat dels partits de l'esquerra que coincidien i havien fet seus el nom del territori, País Valencià, la unitat de la llengua catalana i la senyera quadribarrada. Segons ens diu el periodista Vicent Sanchis, “la fórmula va ser entesa i celebrada. Empresaris, periodistes, rendistes, falangistes, capellans, bisbes i botiguers van sentir-se atrets per aquesta ideologia que legitimava la seua opció -la seua deserció- i que els permetia erigir-se en autèntics patriotes valencians. A canvi de no res. Perquè aquest patriotisme de pandereta no va considerar mai un perill l'absorció nacional castellana”