Dijous, 8 de desembre de 2022 - Edició 1596
La República

La socialdemocràcia, ni té la maternitat de l’estat del benestar ni té alternatives creïbles al neoliberalisme.

En un recent debat a Almàssera1, el diputat del PSOE al Parlament del País Valencià Jose Ignacio Pastor, va reivindicar per a la socialdemocràcia la paternitat de l’estat de benestar. […]

Antoni Infante 22/03/2013

En un recent debat a Almàssera1, el diputat del PSOE al Parlament del País Valencià Jose Ignacio Pastor, va reivindicar per a la socialdemocràcia la paternitat de l’estat de benestar. Li vaig contradir, perquè considero injustificada tal apropiació i a més perquè crec que cal situar amb una certa perspectiva històrica el paper que ha jugat i el que li resta jugar a les opcions que es reivindiquen de la socialdemocràcia en l’actual conjuntura de capitalisme neoliberal.
 

Sense entra ara en els precedents d’assegurances socials a la Babilònia i l’Egipte a l’antiguitat2, ni parlar de les proclames de Simón Bolívar3 sobre la seguretat social, o de les primeres institucions de protecció social de l’època moderna a l’Alemanya de Bismarck en plena època revolucionaria, hi ha una coincidència en reconèixer que va ser després de la II Guerra Mundial quan es va generalitzar allò que hem denominat Estat del Benestar i que, als Països Catalans sota dominació de l’estat espanyol, no hem arribat a conèixer si no en una esquifida còpia buida dels seus principals components.
 

Ens agrade o no reconèixer-lo va ser la presencia del exèrcit Soviètic, avançant victoriós per tot el centre d’Europa juntament amb la presència de destacats organitzacions partisanes antifeixistes (integrades majoritàriament per militància comunista) a la major part del països d’Europa occidental, la que va generar les condicions per a un reconeixement generalitzat de les cobertures socials que conformarien l’Estat de Benestar. Les burgesies a nivell mundial, encapçalada per les nord-americanes i britàniques van entendre que calia oferir i signar un pacte social d’ampli abast si volien salvaguardar l’essència del capitalisme i barrar el pas a previsibles processos revolucionaris. És a dir, va ser una determinada lectura paral·lela de la correlació de forces4 entre les de la revolució i les del capitalisme, la que va possibilitar un pacte social a Europa basat en tres pilars fonamentals: control i regulació del capitalisme per banda de l’estat, obligació de l’estat de garantir protecció social a totes les persones, i un estat generalitzat de democràcia i llibertats formals. Durant la negociació d’aquest pacte, la socialdemocràcia ni estava ni se l’esperava.
 

Com tot el mon sap, un pacte només té sentit quan es fa entre participants que mantenen postures diferents o enfrontades. Les postures idèntiques no necessiten pactar entre elles. Eixe és el motiu pel qual una vegada signat qualsevol acord, alguna de les parts o totes elles continuen treballant per canviar la correlació de forces que l’ha portat a haver d’assumir clàusules que d’altra manera no hauria acceptar. El pacte social que va permetre l’estat de benestar als països del centre capitalista, no va ser una excepció i des d’antuvi les potencies imperialistes vam maniobrar a bastament.

Entre les primeres decisions que van aplicar els EUA amb el vistiplau d’Anglaterra, a més del Pla Marshall, va ser mantenir indefinidament les seves forces d’ocupació al continent, sota la cobertura ideològica de la defensa de la llibertat (capitalista) i la de crear una xarxa militar/terrorista clandestina i anticomunista que van denominar Gladi5, amb l’objectiu d’impedir per tots els mitjans l’arribada als governs de qualsevol país europeu, d’organitzacions qüestionadores del capitalisme.

Si aquesta primera decisió posava dalt la taula la decidida voluntat d’utilitzar tot el poder militar del imperialisme a Europa, la segona decisió estratègica va venir del costat de la recerca del necessari consens social. Per això, la CIA va desenvolupar una estratègia que la portaria a convocar, mitjançant la utilització de destacats “ intel·lectuals” anticomunistes, el Congrés per la Llibertat Cultural6. Aquest congrés, va ser la tapadora per la qual l’imperialisme durant molts anys va finançar revistes teòriques, emissores de radio, càtedres universitàries i un llarg etcètera, amb el clar objectiu de construir un relat antagònic al marxisme, depurar les universitats i els espais culturals de la veritable intel·lectualitat marxista i quan malgrat tot, no podien ser anorreats del tot de les aules, llevar de les seves teoritzacions les arestes més revolucionaries.

És en aquesta realitat d’ocupació militar, imposició ideològica, espionatge i terrorisme d’estat, quan podem entendre el paper de la socialdemocràcia, gestionant durant dècades el resultats dels pactes socials del final de la guerra, i alternant amb la dreta aquesta gestió7. És a partir del “congrés per la llibertat cultural” dirigit per la CIA quan també podem entendre les diverses modes pseudoevolucionàries emanades des de les universitats alemanyes o franceses i difoses des de les més “prestigioses” tribunes publicitàries.

No, la socialdemocràcia, en qualsevol de les seves expressions partidàries8, no ha segut la mare de l’Estat de Benestar, en tot cas ha segut la madrastra que ha malbaratat els avanços que havien aconseguit diverses generacions d’homes i dones revolucionaries. Aquesta putativa gestió de marmessors és la que ha possibilitat, entre altres moltes qüestions, el desarmament ideològic de la classe treballadora en les darreres dècades i el triomf del neoliberalisme.

Quan totes les estratègies emprades per les forces del imperialisme contra els denominats estats del socialisme real, més els indubtables errors i insuficiències comesos per ells mateixos, van acabar amb la denominada “contrarevolució de vellut” amb la caiguda del mur de Berlin i l’enfonsament de la URSS, l’imperialisme va dir prou a l’estat del benestar. Cal recordar també que paral·lelament a les darreres embranzides contra el socialisme real, el capitalisme havia llançat també amb èxit un devastador atac al sindicalisme tant en EUA com a Europa, especialment al Regne Unit i per extensió a la resta del continent.

El contrincant que als anys 1940 havia obligat al capitalisme a pactar l’estat del benestar s’havia dissolt. Ja no quedava sinó un record tant del que havia suposat com de les forces que ho havien defensat. La cerimònia de comiat va donar lloc al denominat “Consens de Washington” al 1989 que va ser assumit per part de la Unió Europea a partir de l’Estratègia de Lisboa del any 2000 i ratificat al tractat de Maastricht al 2001. On era la socialdemocràcia aleshores? Si l’estat de benestar era de la seva maternitat, perquè no ho va defensar? Perquè la majoria ( sinó totes) de les forces que es reclamen de la socialdemocràcia s’han plegat als dictats ideològics del neoliberalisme?

Ironies de la història, podríem dir que en aquesta ocasió si havia qui esperava la socialdemocràcia. És més, encara hi ha qui desesperadament l’espera, malgrat que comença a intuir que no vindrà. Eren i son totes aquelles persones, partits, sindicats, ONGs que, educats en la gestió de l’estat de benestar prèviament aconseguit, no van saber que fer quan li l’han tret de les mans.

Cal que el poble, ara , reprenga la història de la lluita de classes9. Depurar-la d’intoxicacions ideològiques interessades i aprestar-nos a lliurar quantes batalles10 facen falta per a derrotar al veritable enemic de tota la humanitat treballadora que no és altre que el capitalisme en totes les seves expressions d’explotació, espoliació, alienació i dominació. Per a aquesta confrontació necessitem de tots i totes, més enllà de la ideologia que cada persona defense, però això si, sense forçar innecessàriament el veritable esdevenir del fets històrics.

 

Antoni Infante. MDT

 

 

1Almàssera s’està convertint darrerament en un interesant lloc de debat, amb destacades debats a l’àmbit polític, rere la ruptura de col·lectiu local de la coalició Bloc/ Compromís i la constitució de la CUP.

 

2Nekane Jurado: “Independencia, de reivindicación histórica a necesidad econòmica”. Txalaparta 2010

 

3“El sistema de govern més perfecte és el que produeix major suma de felicitat possible, major suma de Seguretat Social i major suma d'estabilitat política”. Simón Bolívar

 

4Conferencies de Casablanca en 1943, Filadèlfia en 1944 i Ialta i Postdam 1945

 

5Daniele Ganser: “Los ejércitos secretos de la OTAN”. El Viejo Topo, 2005.

 

6Frabces Storner: La CIA y la guerra fria cultural. Circulo de Lectores 1999.

 

7La pròpia defensa dels pactes socials per part de diversos partits comunistes, va generar-les davant dels sectors populars més combatius, un cert nivell de desprestigi que va possibilitar l’hegemonia electoral i ideològica en l’àmbit de l’esquerra dels partits socialdemòcrates.

 

8Partits laboristes, socialdemòcrates, socialistes, eurocomunistes, sindicalisme reformista, etc.

 

9La burgesia no ha deixat de fer-ho mai.

 

10El llenguatge de confrontació respon a la constatació fefaent que l’imperialisme fa 24 anys que ha declarat una nova guerra als pobles treballadors del mon i al menys a Europa de moment l’està guanyant.