Pocs sabran que la idea d’introduir una sisena hora dins l’horari escolar prové d’un document preelectoral del PSC “Més i millor educació”, de 2002 que, un cop guanyades les eleccions entrà dins el pacte del Tinell. La raó fonamental adduïda era igualar-se a l’escola concertada, la qual, excepcionalment a Catalunya, podia ampliar la jornada amb una hora més per tal de finançar beneficis empresarials (és de pagament) i representava una mena de peatge dissuasori per a les famílies econòmicament desafavorides. Tanmateix, ja aleshores es podia certificar la futilitat de l’ampliació de les hores de classe, car les avaluacions ja indicaven que l’alumnat de perfil sociològic equivalent, no sortien amb nivells educatius diferents en funció de fer-ne més o menys hores. De la mateixa manera, pocs saben que “l’hora de més” pogués ser curricular i que cap estat europeu sotmet a tan draconiana jornada els alumnes de primària.
El Pacte Nacional d’Educació resultà ser la cobertura legal per introduir una mesura sense avals pedagògics. Es tractava d’un ampli document amb una bateria de mesures ambicioses que, a la pràctica, no es van arribar a complir. Ni subvencions generoses per a les ampes, ni contractes programa per a la concertada (que amb prou feines van gaudir un 4% de centres concertats), ni combat decidit contra el fracàs escolar. L’única mesura efectivament implementada fou l’increment de la jornada escolar dels alumnes de primària al nivell de les 1.050 hores anuals (sense precedents a la Unió Europea) enfront a les 810 d’Espanya, les 790 de mitjana europea o les 656 de Finlàndia. Tanmateix, es féu de manera improvisada, sense possibilitat d’experimentació, ni criteris clars ni fonaments pedagògics. Ans al contrari, la seva aplicació implicà nombrosos “danys col·laterals” expressats en diversos estudis.
Ccontràriament al que han publicat aquests dies els mitjans, se n’han fet diverses recerques. En un primer moment la Fundació Jaume Bofill, i un de realitzat per la Universitat de Girona ja indicaven que havien creat greus dificultats organitzatives als centres i no milloraven els resultats acadèmics, de la mateixa manera que havien aconseguit desacreditar la política educativa del tripartit a ulls del professorat. Qui això escriu, també va dirigir, el 2007, un estudi quantitatiu, en base a més de 1.200 qüestionaris a professionals que observava, en un 80 % un alumnat més cansat i amb pèrdua de capacitat de concentració, un 67% més de conflictes a l’aula, que no resultava útil per al 72% dels estudiants i consideraven, en un 84%, que calia que fos suprimida. Curiosament, aquesta darrera xifra coincideix també amb un estudi posterior del Centre d’Estudis d’Opinió, amagat pel Departament del Conseller Maragall, qui, encara el 2009 indicava que la mesura suscitava una reacció aclaparadorament crítica entre el professorat. Diverses consultes entre la inspecció educativa corroborava aquesta anàlisi tan desfavorable d’una mesura tan polèmica.
El 2009, un altre estudi fet en base a la comparació interna de resultats de les proves de competències bàsiques fetes a quart de primària entre 2006 i 2008 indicaven encara resultats més sorpresius. Mentre els centres amb sisena hora eren capaços d’incrementar un 1,07% els resultats, els qui encara no l’havien aplicada els milloraven en un 6,1%. Les sospites que la sisena hora, a banda de no tenir efectes apreciables, podia implicar un obstacle per a la millora –sobretot en la capacitat de mantenir l’atenció i l’ordre a la classe- es reforçaven. És per això que, qui això escriu, demanà al Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu que la presència de la sisena hora als centres fos una variable a l’hora d’analitzar els resultats de la prova de final de primària (com ja es fa, per exemple, amb el sexe, la classe social, els estudis de la mare o la condició d’escola pública o privada). La negativa a aquesta petició, reiterada diverses vegades, posa en evidència, com a mínim, la irrellevància pedagògica d’una mesura que aconseguí dividir la comunitat educativa. I pitjor encara, el manteniment contra viento y marea de la mesura, implicà en plena crisi, la supressió de línies de batxillerat, d’estudis nocturns, dels serveis educatius, de les aules d’acollida i la precarietat del professorat interí. Tot plegat, per no-res.
Gregorio Luri adverteix que els mals resultats generals de la prova de sisè de primària no reflecteixen la realitat. Ningú no es creu que el 30 % dels alumnes no arribi als mínims exigibles, sinó que es dedueix que un de cada tres alumnes no pot mantenir l’atenció el temps imprescindible per fer les proves. La sobrecàrrega escolar té una responsabilitat òbvia, menys per als qui, des d’una mentalitat dogmàtica, i pensant en termes polítics, són incapaços de veure les conseqüències de les seves accions a l’aula, des de la defensa d’un Pacte que no fou pactat. De fet, un altre dels efectes col·laterals del que en el seu moment féu l’esquerra que encara defensa sotmetre els alumnes a un horari excessiu, fou la pèrdua de credibilitat entre bona part d’un professorat profundament decebut.
La sisena hora ha estat una gran pèrdua de temps. I ho fou perquè si en aquests cinc anys s’hagués emprat tot aquest gran esforç humà i econòmic (més de 340 milions d’euros) a reduir les ràtios i a donar una atenció individualitzada a l’alumnat de primària, ben segur haguéssim fet una passa endavant –com passà a les escoles sense sisena hora-. I això ho podrem fer en els propers anys si mantenim els mateixos mestres de les escoles, personalitzant l’educació amb només cinc hores. Com arreu del món.
