Edició 2333

Els Països Catalans al teu abast

Dissabte, 14 de desembre del 2024
Edició 2333

Els Països Catalans al teu abast

Dissabte, 14 de desembre del 2024

La síndrome de l’esclau

|

- Publicitat -

            Sempre hi ha hagut i sembla ser que hi haurà amos, senyors, reis, serfs, esclaus, vassalls i tota mena de persones que oscil•len entre aquestes categories assenyalades. Pareix esser que una de les aspiracions que tenim en l’actualitat és arribar a ser ciutadans. I encara més, ciutadans crítics, responsables i defensors dels drets humans. Sempre recordaré com em va impactar el fet que existissin molts esclaus en el segle XIX, que davant l’abolició de l’esclavitud, no volguessin deixar de ser-ho, especialment les dones que havien servit tota la vida una família d’amos o de senyors. També em va deixar trastocat La por a la llibertat d’Erich Fromm. Sembla ser que aquesta por, aquest estat de trobar-se bé i seguir essent esclau, o serf, o vassall, en lloc de ciutadà lliure es troba en els gens de moltes persones, encara que esper que l’educació pugui arribar a resoldre el problema.

Publicitat

            Aquest sotmetiment a l’altre, que es consent moltes vegades, no és ni tan sols conegut. Però la relació desigual que existeix entre l’amo o senyor i l’esclau o serf és ben coneguda i acceptada. L’esclau valora l’amo i tot el que l’envolta molt més que a ell i el seu entorn. Tenir mentalitat d’esclau o de servidor significa que per molta llibertat que et donin, no l’usaràs mai, al contrari, la rebutjaràs. Els pobles es poden comportar com a amos o com a esclaus, en canvi els estats se solen comportar sempre com a amos. És el cas de l’Estat espanyol que com a amo va expulsar els àrabs de les seves terres i més endavant ho va fer també amb els jueus. Quan va anar a Amèrica també hi va actuar com a amo, i va explotar els habitants d’aquelles terres, que primer es varen comportar com a esclaus, però com que molts que tenien mentalitat d’amo varen anar a viure allà, varen acabar actuant com a amos i varen convertir aquelles terres en estats.

            La síndrome de l’esclau és la que pateixen les dones maltractades. Els maltractadors agafen el rol d’amos i les dones que pateixen violència de gènere, el paper d’esclaves. En aquesta relació sempre hi ha moments en què l’home fa petites compensacions a la dona a canvi de la seva absoluta submissió. Així com l’home es va fent més fort, la dona es va fent més dependent. No hi ha cap amo que a més d’actuar amb una conducta totalment autoritària, no tengui també moments amables. La tirania de l’amo dura i dura i arriba un moment que aquell comportament s’arriba a veure per part de l’esclau com si fos un comportament normal. Aquest comportament ha quedat institucionalitzat i difícilment l’esclau es reconeixerà com a tal.

            He pensat en la síndrome de l’esclau quan he escoltat les tertúlies de Catalunya Ràdio, considerades com de les més progressistes i coneixedores de la situació catalana. Ha de quedar clar que hi ha tertulians que se’n salven i veuen les coses clares, però a mi moltes de les seves intervencions m’han fet recordar aquesta malaltia; els tertulians que han intentat desvalorar la manifestació de dia 10 de juliol, els que han justificat el comportament pactista del PSC i els que han pensat que s’havia d’intentar continuar cercant solucions, ja que era possible entendre’s amb Espanya. També m’ha deixat estupefacte que a l’hora de les enquestes, molts habitants de Catalunya hagin manifestat que se sentien tan espanyols com catalans, i el fet que encara no fossin majoria els que volien deixar de ser esclaus o que encara no s’havien adonat que ho són.

            Perquè supòs que ha quedat meridianament clar que l’Estat espanyol es comporta amb Catalunya amb la mentalitat d’amo i senyor i la considera com la seva esclava, a la qual se li exigeix, se l’esprem, se la xucla i se li dóna alguna alegria. Deixar de tenir un comportament d’esclau i convertir-se en amo serà el mateix que varen fer els estats llatinoamericans en el segle XIX i tants d’estats europeus han fet en el segle XX. És una qüestió, doncs, de deixar de ser esclaus per convertir-nos en amos, amos del nostre propi destí i amos amb capacitat de decidir.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut