Dilluns, 27 de setembre de 2021 - Edició 1159
La República

La síndrome de l’esclau

            Sempre hi ha hagut i sembla ser que hi haurà amos, senyors, reis, serfs, esclaus, vassalls i tota mena de persones que oscil•len entre aquestes categories assenyalades. Pareix esser […]

Joan Lladonet
Joan Lladonet 16/07/2010

            Sempre hi ha hagut i sembla ser que hi haurà amos, senyors, reis, serfs, esclaus, vassalls i tota mena de persones que oscil•len entre aquestes categories assenyalades. Pareix esser que una de les aspiracions que tenim en l’actualitat és arribar a ser ciutadans. I encara més, ciutadans crítics, responsables i defensors dels drets humans. Sempre recordaré com em va impactar el fet que existissin molts esclaus en el segle XIX, que davant l’abolició de l’esclavitud, no volguessin deixar de ser-ho, especialment les dones que havien servit tota la vida una família d’amos o de senyors. També em va deixar trastocat La por a la llibertat d’Erich Fromm. Sembla ser que aquesta por, aquest estat de trobar-se bé i seguir essent esclau, o serf, o vassall, en lloc de ciutadà lliure es troba en els gens de moltes persones, encara que esper que l’educació pugui arribar a resoldre el problema.

            Aquest sotmetiment a l’altre, que es consent moltes vegades, no és ni tan sols conegut. Però la relació desigual que existeix entre l’amo o senyor i l’esclau o serf és ben coneguda i acceptada. L’esclau valora l’amo i tot el que l’envolta molt més que a ell i el seu entorn. Tenir mentalitat d’esclau o de servidor significa que per molta llibertat que et donin, no l’usaràs mai, al contrari, la rebutjaràs. Els pobles es poden comportar com a amos o com a esclaus, en canvi els estats se solen comportar sempre com a amos. És el cas de l’Estat espanyol que com a amo va expulsar els àrabs de les seves terres i més endavant ho va fer també amb els jueus. Quan va anar a Amèrica també hi va actuar com a amo, i va explotar els habitants d’aquelles terres, que primer es varen comportar com a esclaus, però com que molts que tenien mentalitat d’amo varen anar a viure allà, varen acabar actuant com a amos i varen convertir aquelles terres en estats.

            La síndrome de l’esclau és la que pateixen les dones maltractades. Els maltractadors agafen el rol d’amos i les dones que pateixen violència de gènere, el paper d’esclaves. En aquesta relació sempre hi ha moments en què l’home fa petites compensacions a la dona a canvi de la seva absoluta submissió. Així com l’home es va fent més fort, la dona es va fent més dependent. No hi ha cap amo que a més d’actuar amb una conducta totalment autoritària, no tengui també moments amables. La tirania de l’amo dura i dura i arriba un moment que aquell comportament s’arriba a veure per part de l’esclau com si fos un comportament normal. Aquest comportament ha quedat institucionalitzat i difícilment l’esclau es reconeixerà com a tal.

            He pensat en la síndrome de l’esclau quan he escoltat les tertúlies de Catalunya Ràdio, considerades com de les més progressistes i coneixedores de la situació catalana. Ha de quedar clar que hi ha tertulians que se’n salven i veuen les coses clares, però a mi moltes de les seves intervencions m’han fet recordar aquesta malaltia; els tertulians que han intentat desvalorar la manifestació de dia 10 de juliol, els que han justificat el comportament pactista del PSC i els que han pensat que s’havia d’intentar continuar cercant solucions, ja que era possible entendre’s amb Espanya. També m’ha deixat estupefacte que a l’hora de les enquestes, molts habitants de Catalunya hagin manifestat que se sentien tan espanyols com catalans, i el fet que encara no fossin majoria els que volien deixar de ser esclaus o que encara no s’havien adonat que ho són.

            Perquè supòs que ha quedat meridianament clar que l’Estat espanyol es comporta amb Catalunya amb la mentalitat d’amo i senyor i la considera com la seva esclava, a la qual se li exigeix, se l’esprem, se la xucla i se li dóna alguna alegria. Deixar de tenir un comportament d’esclau i convertir-se en amo serà el mateix que varen fer els estats llatinoamericans en el segle XIX i tants d’estats europeus han fet en el segle XX. És una qüestió, doncs, de deixar de ser esclaus per convertir-nos en amos, amos del nostre propi destí i amos amb capacitat de decidir.