Catalunya és un país bregat en la lluita, també en el comerç, i, sobretot, en la solidaritat. Fixeu-vos que aquests comportaments vesteixen clarament una idea llibertària de la humanitat i configuren una actitud robusta que al llarg de la història fa difícil de doblegar. Podem restar dècades i fins i tot segles hivernant represaliats, amagats en la foscor només amb un bri de llum d'espelma mentre fem vàlida la dita de qui dia passa any empeny, però el pensament -o l'esperit- sempre rebrota i sobreïx. És el nostre bucle històric. El que ens està passant aquests dies és la versió actualitzada de la nostra pròpia novela històrica, i ens mostra una vegada més aquesta ànima tan nostrada del do it yourself que pot arribar a desbordar polítics, estats i democràcies.
En la Catalunya petita i provinciana sorgida del pacte del règim del 78 va emergir tota una generació de polítics que van fer el possible per reconstruir, amb un esclop i uns espardenya, un país maltractat i denigrat per 40 anys de feixisme espanyol. Aquesta generació de polítics, volent-ho o no, sent-ne conscients o no, de seguida van convertir-se amb els xaiets del nou sistema, que no era més que una blanquejada estructural de l'anterior. Van ser el braç executor de l'autonomisme, el nou sistema feliç on tot funcionava i, sobretot, rajava. Van ser els cacics locals de l'Espanya guai i 'moderna' mentre traficaven amb els sentiments de llibertat i de catalanitat de la població. I així vam anar tirant durant 35 anys amb una societat completament adotzenada sota les ordres d'un catalanisme i d'un progressisme folklòric, que feia i desfeia a la seva manera per satisfer els seus propis negocis. Corporativisme autonòmic, se li pot dir. Però, esclar, tota mentida acabar esclatant, tota màscara acaba caient, i com que l'estat espanyol, amb tot el seu alt funcionariat, és una màquina profundament autoritària i intervencionista ha acabat mostrant la seva veritable cara i ha aconseguit reblar el clau que calia per desfermar la indignació general.
La grandesa de tot plegat és que aquest moviment va de baix a dalt i desborda i aixafa tothom que es posa pel mig intentant anar a contracorrent. No cal recordar les víctimes que, fent gala del seu autonomisme tebi, han quedat desbancades. Aquest moviment a vegades em recorda el protestantisme clàssic, que rebutja l'intermediari per arribar a Déu; en el nostre cas, els catalans han apostat una vegada més per l'autogestió i per encetar una revolta transversal i apartidista, sense intermediaris ni guies morals. L'estat i els seus opinaires lacais han intentat absurdament fer creure que caient la burgesia catalanista es desarmaria el moviment, o que el Govern no tindria la valentia per tirar endavant el referèndum. Però s'han equivocat. De fet, en tot aquest procés tan denostat pels pedants que amaguen la seva covardia sota una capa equidistant, sempre s'ha errat en l'anàlisi, hem hagut de suportar hores i hores de lliçons completament equivocades de gent en aparença brillant però que realment arrosseguen una ceguesa i una mediocritat que clama al cel. Sempre equivocats. Equivocats.
La independència de Catalunya és la darrera revolta liberal d'Occident, perquè enfonsa les mentides, desemmascara el corporativisme i obliga a repensar el model d'estat-nació sorgit de les entranyes del jacobinisme. Diumenge Europa no serà la mateixa d'abans perquè la revolta catalana interpel·la directament el model ultra estatista europeu. És la revolució autogestionària de les sinèrgies col·lectives, de l'empaperem i de l'imprimim, és la revolta dels somriures, perquè el liberalisme sempre somriu, i sobretot planta cara a l'establishment extractiu que se n'aprofita. Guanyarem!
