El passat dissabte al matí vaig fer una petita escapada al Penedès. Acostumo a fer-ho de tant en tant, quan necessito respirar una mica d’aire pur o albirar horitzons força més oberts que els de la conurbació barcelonina i no tinc massa temps per desplaçar-me lluny. Són breus excursions matinals plenes de possibilitats, que poden anar des de comprar alguna ampolla de cava en alguna masia fins a fer un tomb per l’animat mercat de Vilafranca, on sempre acabes comprant alguna cosa o fent un bon esmorzar.
Passat l’Ordal la primavera es mostrava amb tot el seu esplendor. Un magnífic paisatge humà de vinyes admirablement cultivades s’emmarcava perfectament en el teló de fons de les muntanyes de la Serralada Prelitoral, presidides per la silueta de Montserrat. Des de la talaia de Subirats, l’observació del paisatge penedesenc em va fer pensar en la qüestió polèmica de la creació de la vegueria i l’àrea de planificació del Penedès, que aquests dies s’ha tornat a posar d’actualitat, al compàs de la proposta de divisió veguerial del país.
No entenc les reticències a considerar el conjunt del Penedès una àrea de planificació territorial pròpia —i una vegueria, si així ho acaba aprovant el Parlament—, independent de l’àrea metropolitana de Barcelona. Des del punt de vista de la fesomia del paisatge, el Penedès mostra encara uns trets netament rurals, dominats per la geometria de les plantacions de vinya i dels fruiters de secà i per la gran diversitat de masies, caseries i veïnats que en el seu moment van construir els rabassaires. Aquest és el paisatge dominant, tot i que en determinades zones els polígons industrials i residencials ja anunciïn la proximitat de l’àrea metropolitana.
Ara bé, una gran part del paisatge rural penedesenc manté encara un gran equilibri entre els elements naturals i humans i esdevé tot un luxe poder-lo contemplar a tan pocs quilòmetres d’una àrea urbana tan densa com la de Barcelona. Només per a poder conservar i protegir aquests valors naturals i culturals dels paisatge ja valdria la pena considerar el Penedès com a una àrea de planificació pròpia. Una àrea de planificació que permetria afrontar i resoldre uns problemes d’ordenació del territori força diferents als del Vallès, el Maresme i el Baix Llobregat.
Les principals objeccions d’alguns tècnics i experts respecte a la creació d’aquesta àrea de planificació i d’una vegueria penedesenca són de caràcter funcional, en el sentit que el territori té una forta dependència de l’àrea metropolitana de Barcelona. És evident, en aquest sentit, que moltes persones es desplacen cada dia per raó d’estudi o treball des de les comarques penedesenques a Barcelona i a la seva àrea metropolitana. Però d’aquest factor no se’n pot inferir directament una pertinença o adscripció metropolitanes —ni del Penedès ni de cap lloc— perquè de generalitzar-se aquesta norma arribaríem a una absurda i il·limitada expansió de la regió metropolitana, sense solució de continuïtat. El cas és que podríem acabar per contemplar tot Catalunya com a un mer apèndix metropolità, amb totes les conseqüències polítiques que es deriven d’aquest fet.
Independentment de les consideracions anteriors, hi ha, a més a més, un altre factor a considerar, que avala la creació de l’àrea de planificació territorial i la proposta de vegueria del Penedès, que és la voluntat de ser. La voluntat de ser és un factor que per a mi té molt més valor que els criteris paisatgístics i que tots els indicadors merament tècnics o funcionals que es puguin considerar. Una voluntat de ser que al Penedès s’ha expressat a través d’una amplíssima mobilització social, mitjançant mocions i pronunciaments d’ajuntaments, consells comarcals, organitzacions empresarials i tota mena d’entitats cíviques i culturals. Una mobilització que posa de relleu que el Penedès és viu i té dret a decidir. En resum, el Penedès no és un nou vingut al debat territorial, en el sentit que la reivindicació d’una vegueria penedesenca hagi sorgit com un bolet en els darrers anys, sinó que es tracta d’una reivindicació que ha sorgit cada vegada que s’ha abordat la divisió territorial del país. Cal esperar que ara sigui l’hora de reconèixer plenament la voluntat de ser del Penedès.
