Dilluns, 10 d'agost de 2020 - Edició 745
La República

La reivindicació del dret a decidir per evitar l’acte de decidir

En Johan Cruyff deia en el documental “L'últim partit” que un dels defectes que tenim els catalans és que quan volem una cosa no som capaços d'anar a totes per aconseguir-la, i […]

Avatar
Albert Puig 27/11/2014

En Johan Cruyff deia en el documental “L'últim partit” que un dels defectes que tenim els catalans és que quan volem una cosa no som capaços d'anar a totes per aconseguir-la, i ens sovint ens acabem quedant a mig camí. No deixa de ser l'opinió d'una persona que no deixa d'estar exempt de dir bestieses, però en aquest punt personalment hi estic prou d'acord. I ho va reblar tot dient al nostre president: “si vols quelcom, fes-ho”.
Probablement la majoria dels catalans desitgen la independència com molts desitgen el seu amor platònic, des de la llunyania i sense atrevir-se a mostrar el seu desig. Probablement hi ha una minoria de catalans que a més de desitjar la independència, hi col·laboren amb diverses manifestacions socials sense cap altre criteri que fer-ne seguidisme acrític. Probablement hi ha encara una minoria més petita que fa veure que hi treballa i s'implica per la independència, fent propostes que mai s'acaben de concretar perquè hi barregen els seus objectius socials o interessos partidistes. El cert és que els esforços dels partits polítics han anat més encaminats a lluitar per aconseguir una consulta, enlloc de preocupar-se per crear espais d'independència, ja sigui per covardia, per incredulitat o per menyspreu dels moviments al carrer. 
Tenim un govern que enlloc de governar, gestiona engrunes, i no fa res per invertir la tendència. Patim una absència absoluta de polítiques decididament encaminades a l'autodeterminació. Ens sobren els debats estèrils i ens falta més política de fets consumats. Un d'aquests debats és el del dret a decidir. 
Dies enrere llegia en El Punt Avui una entrevista a Eduard Sagarra, professor de dret internacional a la Universitat de Barcelona i a Esade, on afirmava que, contràriament al que pensa mig país, el dret a decidir no és un terme jurídic, sinó un més dels drets fonamentals que formen part de l'essència d'una societat.
Les identitats nacionals no sorgeixen per decret o per cap altra mena de disposició legal, sinó que es creen i evolucionen de forma natural en un territori i es configuren amb una llengua, una cultura, un tarannà i una manera particular i única d'entendre el món que l'envolta.
El dret a decidir d'una nació no li ve atorgat per la gràcia de cap Déu i molt menys per la generositat de cap monarca, emperador o president. És innat, com el dret de pensament o el dret de manifestació.
Per tant, el dret a decidir no pot ser bo ni dolent per naturalesa; el que el converteix en un problema o maldecap és quan una nació en fa ús i passar a exercir-lo. Òbviament, només es percep com a problema des de l'Estat, que veu com una part del seu territori es vol independitzar. Mentre el conservadurisme espanyol, ranci i caspós, ens nega el dret a decidir (és a dir, ens nega l'ànima) tot equiparant-nos a la categoria d'esclaus o de bèsties de càrrega, el progressisme espanyol, mediàtic i somrient, ens diu hipòcritament: “teniu el dret a decidir, mentre no decidiu exercir-lo”, tot equiparant-nos a la categoria de presoners de tercer grau o d'animals de zoològic, que sobreviuen sense gaires penúries, però segueixen sent presos. Es podria dir que el progressisme espanyol, sibil·lí, respecta la nostra ànima, però no hi dona forma ni cos, i per tant, ens condemna a ser ànimes en pena condemnades a vagar eternament demanant almoines entre ministeris i delegacions provincials.
I a Catalunya? Aquí els catalans els fem el joc, més preocupats pel que diuen o pensen a Madrid i al món en general, que en pressionar als polítics perquè facin el que volem que facin. És vergonyós que el nostre president reconegui els problemes que tenim i plantegi com una solució vàlida l'esgotament dels dos anys de legislatura .
La trista realitat és que els catalans som i seguirem sent uns putxinel·lis mentre seguim reivindicant el dret a decidir, enlloc d'actuar i preocupar-nos de les conseqüències de l'acte de decidir.

 

Relacionats