M'he tornat a empassar per segona vegada, com si d'un got d'aigua fresca a l'estiu es tractés, el llibre de l'Enric Vila sobre la Rambla barcelonina, Breu història de la Rambla (Galàxia Gutenberg, 2012). És un llibre que en només dues-centes i poques pàgines t'explica qui som i com som els catalans. Sí, sí, què redimonis som els catalans des d'una òptica d'un carrer, d'una rambla. És un llibre que qualsevol amant del seu país hauria de llegir abans de morir, un llibre que qualsevol curiós de la vida hauria d'entendre per saber de què parlem quan parlem de Catalunya i del seu caràcter.
El llibre és un assaig que va més enllà del propi territori i et permet redescobrir l'eterna tensió en el si d'Occident entre el camp i la ciutat, la importància de les ciutats en la construcció de l'imaginari col·lectiu de les nacions i el paper democratitzador i de progrés que poden tenir en el futur immediat d'un món més interconnectat que mai.
És un llibre de curiositats simpàtiques d'aquesta rambla tan nostra però tan llunyana alhora, que descobreixes pàgina rere pàgina. Un passeig per les peripècies que s'hi han esdevingut al llarg de la seva història, sempre a cavall del binomi burgès i canalla que tan bé defineix aquest carrer major nacional de sinuoses formes mediterrànies i que sempre tira avall. Els alts i baixos que qualsevol carrer important amb vida frenètica vomita sense contemplacions; putes, bombes, revolucionaris, ionquis, i enmig el Liceu, floristes, cavallers, generals, més putes, hooligans, i la grisor franquista amb la seva feixuga herència colonitzadora a vegades en forma de taxista, de bar de tapes o de travesti 'contracultural' de finals dels setanta.
La Rambla pels catalans és la cara B de Montserrat, ens diu l'Enric Vila, amb un llenguatge proper i atrevit. Un text amb tota la força que caracteritza aquesta fornada de nous escriptors que, com aigua de maig, ens han revolucionat l'articulisme a casa nostra de 15 anys ençà. Deixant enrere i a molta distància tots els llimacs de la cultureta oficial i els 'progres' demodés que escriuen amb una retòrica avorrida i gens transcendent. Aquest llibre de l'Enric Vila és com un concert d'en Roger Mas, et reconcilia amb la nació, és una presa de terra que sense proclames t'enganxa a la catalanitat més sincera. O com un text d'en Francesc Pujols, però més entenedor i no tan hiperbòlic.
Llegiu aquest llibre siusplau, llegiu-lo, no us faci mandra. La mandra és per perdedors i de desnaturalitzats. Hem de llegir aquest llibre per entendre'ns entre nosaltres i per refer un país sencer, que traduït en el llenguatge d'aquest llibre, vol dir envair de nou la Rambla de Barcelona per fer-nos-la nostra. Només quan un carrer recupera la personalitat és quan tot es recomposa i flueix per on ha de fluir.
I és que ara, en l'actual cruïlla que vivim, certament la Rambla també ha viscut una recuperació explosiva, hem assolit una Rambla bonica, plena i joiosa, el negoci flueix més que mai. De mica en mica hem aconseguit espolsar-ne la rèmora franquista que la va deixar amb tantes ferides, però encara li manca una profunda catalanitat per fer-la encara més referent mundial, perquè com ja va dir el savi: l'ultralocal és el més internacional.
No puc acabar sense deixar-vos un tastet del llibre on el Vila ens fa una reflexió essencial de la Rambla:
“La Rambla és fruit del nostre esperit individualista, heterodox i juvenil, i de la capacitat que hem demostrat per donar a les nostres contradiccions un equilibri imperfecte però harmònic. La Rambla no gasta els fums de sermó racionalista que transpiren els carrers de París. La nostra metafísica del concret, que té tan poc veure amb el pensament cartesià francès, no es veu tant enlloc com en aquest carrer fogós i alhora gen grandiloqüent, que és fet de detalls i de fragments, igual que el nostre paisatge.”
