Més d'un i d'una recordarà la primera vegada que va veure per la tele la pel·lícula “La Màquina del Temps”, basada en una novel·la de H.G. Wells. Jo recordo, especialment, que em va impressionar el moment en que el protagonista puja sobre la màquina que ell mateix va inventar i fa una prova del seu funcionament en el seu propi despatx. Posa el mecanisme en funcionament i tant ell com la màquina es mantenen intactes mentre el despatx, i el Londres que es veu per la finestra, va canviant de manera cada cop més accelerada. En un moment, i després d'un crescendo emocionant de so i llums i molta suor, acaba arribant a una terra uns mil·lenis més enllà en el temps. Com sempre hem tingut la sensació que el futur humà no està garantit tendim a pensar en aquest futur molt remot com a un temps que prescindeix de l'ésser humà. La pel·lícula no és una excepció. On abans hi havia un despatx londinenc del segle XIX ara hi ha una jungla i els humans són mers espectadors involucionats.
Doncs una experiència similar, amb els matisos evidents, és el que li va passar al pub J.M. Heinold's Saloon. És el pub més antic que es coneix a California, que es manté gairebé intacte i en funcionament des que el 1883 va obrir les portes. Se situa just al port d'Oakland, a la plaça de Jack London i, a simple vista, fa tota la pinta de ser un decorat tret d'una pel·lícula de John Wayne.
Cap a finals del XIX, el port d'Oakland, que era el més important de la costa oest dels Estats Units, va esdevenir el lloc on confluien el ferrocarril transcontinental i els camins ferrats que venien de l'est i era, a més, el punt de sortida de mercaderies i persones cap a tota la costa oest i el Pacífic sencer. En aquells moments, com ara, l'activitat era frenètica, en aquest port. El trànsit de ferris que unien tota la badia era constant i San Francisco funcionava ben bé com si fos una illa. Oakland era el darrer escull a superar abans de poder-hi arribar, tenint en compte que encara no hi havia ponts a la badia. Imagineu els molls plens de troncs d'arbres mil·lenaris de pins rojos, provinents majoritàriament dels boscos de la veïna Montclaire, esperant a ser carregats per a abastir la ciutat de San Francisco; o cues de gent a peu, a cavall o en carro, que feien trànsit d'una punta a l'altra de la badia de San Francisco; o les muntanyes de mercaderies apilades que s'esperaven per a embarcar o que venien d'Àsia per a ser distribuides pel país.
Heus ací que un dia en J.M. Heinold va tenir la idea de comprar una caseta de lliteres que va veure al carrer Webster, al mateix port d'Oakland, on durant 3 anys treballadors de les granges d'ostres del litoral havien fet servir d'eixopluc. Per 100 dòlars, Heinold va adquirir aquesta construcció feta de la fusta d'un antic balener mig desballestat, del qual s'havia reaprofitat la fusta. La va reformar i hi va obrir el J. M. Heinold's First and Last Chance Saloon, un pub que ràpidament es va popularitzar com a punt de trobada de mariners, estibadors, militars, viatgers, pioners, comerciants i prostitutes que freqüentaven el port. Aquell Saloon, en un moment on s'aplicava la llei seca en molts comtats i estats del país, era el punt de trobada de tot tipus de passavolants que arribaven al port i que aprofitaven per a socialitzar-se mentre consumien alcohol sense restriccions. D'aquí el nom de “First and Last Chance“, perquè consumir en aquest local era el primer lloc on engatar-se després d'una llarga travessa en vaixell o la darrera oportunitat de fer-ho abans d'agafar un ferri cap a alguna altra destinació, on beure era il·legal.
Aquest local ha estat regentat, durant més de cent anys, pel senyor Heinold i els seus descendents que han tingut temps durant tot el segle XX de convertir-lo en tota una institució. En les seves taules hi ha begut moltíssima gent d'arreu del món, la majoria anònims, i entre els famosos hi destaquen el president William Howard Taft, on hi va passar alguna vetllada, l'escriptor Robert Louis Stevenson, fent temps per a embarcar cap a Samoa en el que seria el seu darrer viatge o Jack London, segurament el seu client més il·lustre. London, de jove, hi va passar llargues estones estudiant i inspirant-se per a escriure llibres ja clàssics, com El llop de mar o La crida del bosc. La relació entre Jack London i en John Heinold va ser tan intensa que, London, que provenia d'una família desestructurada i el qual havia bagabundejat per tots els Estats Units, va acceptar ajut de Heinold per a poder estudiar en la Universitat de Califòrnia. Aquest escriptor s'hi va estar hores estudiant en aquest bar mentre la gent entrava i sortia i explicava històries que després servirien d'inspiració per als relats de London. Sense anar més lluny, un dels clients més fidels durant anys, del qual encara hi penja un retrat en el local, el capità de vaixell Alexander McLean, va servir de model per a donar vida al protagonista del llibre de London, El Llop de Mar.
El millor d'aquest pub, que es va rebatejar com a Jack London's Redezvous, és visitar-lo i demanar alguna de les cerveses artesanals que hi serveixen, totes, fetes a Oakland. Quan entreu, el primer que notareu és que el terra està tort i enfonsat. Aquesta peculiaritat no té res a veure amb l'obra de cap paleta maldestre sinó que és el resultat del gran terratrèmol que va assotar San Francisco i la badia el 1906. Ja dins, si aixeques la vista i veus el rellotge que el senyor Heinold va posar allà per a que els viatjers en consultessin l'hora i que la tremolor del terratrèmol va aturar a les 05:18, et deixa al·lucinat. Si mires les taules, les cadires i el taulell de caoba, saps que són els originals del local, com també les parets i els sostre, fumats de dècades d'estar exposats al fums de cigarretes i pipes que s'hi encenien. Només el gest d'entrar i seure en una d'aquestes cadires és un gest que provoca vertigen, només tenint en compte la de gent, amb històries i coses seves, que ho ha anat fent durant més de 130 anys. Encara més; per a que aquest estat de xoc no s'esveeixi, l'home que et serveix la pinta de torrada et diu que aquest és el darrer local comercial de la ciutat que encara manté l'enllumenat original d'oli i que, com a calefacció, encara fan servir una estufa de ferro, també de l'època. El lloc és petit i ple a vessar d'objectes que ens recorden la història fecunda del local. Amb prou feines es veuen les parets. Fotos, barrets, quadres, els guants de boxa de Bob Fitsimmon i Jimy Jeffries, rampoines de múltiples origens… bitllets moneda de tot el món i també dòlars de fa un segle que els mariners signaven com a pagament per avançat i, així, no perdre temps a l'hora de demanar el beure.
PODEU PASSEJAR-VOS PER:
Postals Electriques De California
Blog de les Cartografies Ignotes[soliloquy id=”225998″]
