La premsa comarcal i local aguanta estoicament la crisi a l’espera del reconeixement del Govern

La premsa comarcal i local de Catalunya, tant de pagament com gratuïta, continua patint molt amb aquesta crisi doble: la conjuntural i la del sector. En el context d’aquesta crisi econòmica, ja s’ha arribat a una pèrdua de gairebé el 40 per cent de publicitat, tant per cent que diaris i mitjans audio-visuals van assolir ja fa temps, el 2009. Aleshores,  la premsa de proximitat també s’havia vist afectada, però amb un percentatge molt inferior: 12’5  per cent. És rellevant saber com, al contrari del sagnant degoteig de llocs de treball de les grans capçaleres, les de premsa comarcal són molt més mesurades, però hi són, com també han arribat eros i tancaments, pocs, però alguns d’entitat, com Vallès i Igualada.
Faig un parèntesi per a recordar que la gran majoria dels editors de premsa comarcal i local són PIMES amb una facturació limitada, la qual cosa els crea problemes a l’hora d’accedir als crèdits bancaris. Amb un handicap més, a l’hora de trobar diners, la major part dels editors de publicacions de proximitat de pagament són associacions culturals, factor que també te vessants positives, com ho són no tenir afany de lucre i pràcticament no disposar de personal assalariat.
Sobre el futur, mantinc la meva opinió que el sector no es troba tant afectat com d’altres mitjans, en part degut al coratge dels editors, que han tendit a augmentar dimensió per ser més competitius; guanyar flexibilitat financera; atreure nous segments de lectors, en gran mesura gràcies a Internet. Aquest ànim de superació, de no llençar la tovallola, els fa posicionar-se per a poder treure el cap a mig termini en el mercat de les grans campanyes publicitàries, sense oblidar  l’ impacte comercial pels anunciants de la xarxa urbana veïnal, ja que la premsa comarcal i local es demostra cada vegada més que és un suport altament creïble per a la publicitat.
La darrera onada d’audiència continua mostrant una lleugera tendència a l’alça, és a dir, hi ha menys publicitat i es vénen menys exemplars, però es manté força estable la subscripció i s’augmenta la lectura per exemplar (la gent llegeix més als ateneus, entitats, bars, etc.) Perquè baixa l’audiència dels diaris i s’enforteix la de la premsa de casa? Perquè arriba on altres no arriben, amb una clara oferta de proximitat. Més encara: la premsa comarcal i local té un gran poder de prescripció per la publicitat que insereix que arriba de manera nítida, directe al lector que és consumidor potencial. Fa molts anys que tinc l’opinió que la premsa comarcal és, per pròpia definició: pròxima, creïble i de referència per al lector, una marca cada cop més coneguda i que cal potenciar encara més, sense defalliment, si es vol assegurar el demà.
Ara tenim un present en stand by. Continuen les converses a quatre bandes entre les dues associacions de premsa comarcal i local, la que agrupa capçaleres de pagament i la que no; la que agrupa les revistes d’àmbit nacional i la secretaria de Comunicació del Govern. A instàncies de l’Administració es dibuixa un model de federació que satisfaci totes les parts. S’ha fet ús del calçador i això ve dificultant l’entesa, tot i el voluntari secretisme que l’envolta per a no malmetre el resultat. Com vaig preveure el camí, ara, no és fàcil. Aquesta unió s’hauria d’haver beneït en el seu moment, quan tota la força era en mans dels editors i no hi havia l’exigència externa d’ara (ni tampoc  les imperioses necessitats que hi ha ara al sector)
Aquestes negociacions es duen a terme mentre s’anuncien un parell de gestos de bona voluntat per part del Govern català: accepta atorgar publicitat de totes les campanyes als associats d’aquesta futurible federació (sense especificar ni quantitat ni tant per cent, per tant, amb determinada i volguda ambigüitat) i fer un nou redactat de la llei de publicitat institucional (és a dir, de totes les administracions catalanes) en la mateixa línia i també amb la ambigüitat que he comentat. Però és un pas endavant important, cal dir-ho. És un pas necessari i que durant anys, primer com a vicepresident de l’ACPC i després com a president he vingut impulsant i exigint al Govern i també en les dues compareixences que he tingut a la Comissió de Cultura del Parlament de Catalunya.
Ara queda encara en peu una altra petició, que ha estat lliurada en mà a diferents consellers de cultura, directors generals i l’actual secretari de Comunicació:  una llei catalana de la premsa escrita. Si tenim la llei de l’audiovisual i la llei de publicitat, perquè no la de la premsa escrita, ara més necessària amb l’irrupció brutal dels mitjans digitals? Val a dir  que en dues ocasions vam esgarrapar el compromís verbal que es treballaria en aquesta direcció; la darrera fou aquell mateix any (2009) a la Secretaria de Mitjans de Comunicació.
L’any 2009 vaig obrir, com a president de Premsa Comarcal, la presentació dels primers  tres Quaderns de Comunicació de l’ACPC manifestant que “l’actual crisi ens fa mal, com a tots, però els experts garanteixen que l’única premsa que té totes les possibilitats de perviure i que té el futur garantit, és la premsa comarcal i local, especialitzada en la informació de proximitat i molt propera al lector”.  Vaig fer una crida als editors a repensar i redefinir la publicitat. Vaig demanar el suport de totes les administracions en defensa de la premsa comarcal que és –vaig dir–“…patrimoni del país”. I  vaig  demanar  un cop més al Parlament de Catalunya, una llei de la premsa escrita que sigui útil a la societat; als propis editors i als periodistes; que eviti actuacions poc ètiques des dels organismes públics i entitats privades i que, sobre tot, protegeixi la premsa històrica i irrepetible que representa els mitjans de proximitat.
Però, com dèiem ahir, el menysteniment de la premsa comarcal i local persisteix, innocentment o no. Tot i la parafernàlia actual que fa mes olor de retallades que d’eines de recuperació.