Dissabte, 18 de setembre de 2021 - Edició 1150
La República

LA PREHISTÓRIA DE MONTORO

Montoro ha parlat clar: no em dóna la gana de publicar les balances fiscals perquè reforça l'independentisme. Dit d'una altra manera: les xifres escandaloses d'espoli fiscal de l'orient peninsular en […]

Josep Huguet
Josep Huguet 03/02/2014

Montoro ha parlat clar: no em dóna la gana de publicar les balances fiscals perquè reforça l'independentisme. Dit d'una altra manera: les xifres escandaloses d'espoli fiscal de l'orient peninsular en benefici de la casta extractiva madrilenya i d'alguns cacics territorials no es pot posar en evidència. La notícia m'ha remogut el més profund de la meva memòria personal. I vaig recordar el relat:
1978. Negociació de l'Estatut: la comissió catalana PSC- CiU-PSUC renuncia al model basc adduint el seu anacronisme i la vocació exemplificant de Catalunya. 1980. Es posa en marxa un finançament funest al cost dels serveis que, després de la LOFCA subsegüent al cop d'estat, fa que acabi dimitint Trias Fargas, autor de Catalunya crònica d'una asfíxia premeditada. Segueix una dècada de majories absolutes on es camuflen els danys estructurals sota un discurs bonista i la utilització de l'endeutament i la creativitat pressupostària.
1992. Per primera vegada accedeix al Parlament una força que proclama la seva voluntat d'accedir a la independència. L'Esquerra de Colom engega una campanya per al concert econòmic quan ningú en parlava. I ho fa basant-se en estudis acadèmics extrets de dades dels centres d'estudis bancaris del BBV i La Caixa. El 27 de novembre de 1992. El Parlament aprovava la moció 12/IV sobre el sistema de finançament de Catalunya a proposta d'ERC. El document instava al Govern a estudiar noves fórmules de finançament sense descartar-ne cap. L'Executiu espanyol amb majoria absoluta no va fer res. Mentre entre l'opinió pública s'anava congriant els greuges quotidians, especialment entre els catalans d'origen espanyol que comparaven el grau de desenvolupament faraònic de les seves comunitats d'origen amb tot gratis –inclòs les autopistes– i la seva realitat diària a Catalunya. Els polítics del règim callaven.
1995. CiU perd la majoria i ERC troba una fissura. A canvi d'una abstenció a la investidura aprova una comissió d'estudi sobre el concert econòmic on desfilen els pocs acadèmics que començaven a denunciar el fet: Ros Hombravella i López- Casasnovas.
1998 (14-05). Interpel·lació i moció aprovada que vaig defensar. Deia: 1) El Parlament de Catalunya manifesta la seva esperança que l'entrada de l'Estat espanyol en l'espai de la moneda única o euro serveixi per al progrés del conjunt de la població de tots els països de la Unió Europea i per tant també pel de totes les persones i de totes les comarques de Catalunya. 2) El Parlament de Catalunya manifesta la seva preocupació pel fet que, a la tradicional balança fiscal negativa de Catalunya amb la resta de l'Estat, se sumeix una balança fiscal negativa de Catalunya amb la Unió Europea, a pesar que té un producte interior brut per càpita inferior a la mitjana europea. 3) El Parlament de Catalunya insta al Govern a: a) Impulsar la seva presència directa en tots els organismes europeus on participin representants dels territoris components d'estats federals o plurinacionals, especialment en els organismes que intervinguin en la política regional i de cohesió. b) Apressar davant de les institucions pertinents l'eliminació dels perjudicis que pateixen pel que fa al repartiment dels fons europeus els territoris amb un PIB per càpita inferior a la mitjana europea, però situats en el marc d'estats globalment més pobres. c) Propugnar davant les institucions espanyoles i europees corresponents a l'establiment d'una relació més nítida entre l'estructura de despeses comunitàries i el nivell de renda de cada regió. d) Incrementar el nivell de participació de Catalunya en els fons europeus als quals el nostre país té dret, de manera que es tenda a eliminar el dèficit fiscal de Catalunya amb la Unió Europea .
Maig de 1999. ERC guanya una moció per forçar al Govern a fer una campanya de transparència sobre la realitat discriminatòria del finançament autonòmic. Tardor 1999. Última investidura de Pujol. Gràcies a l'abstenció d'ERC, CiU es compromet a 16 punts, un dels quals és la publicació de les balances fiscals. Mentrestrant l'opinió pública i els acadèmics, i algunes patronals i líders sindicals començaven a sortir del silenci en comprovar els efectes nocius del model del finançament per a l'economia productiva i per a l'Estat del benestar.
Final de legislatura: acords estratègics entre ERC, PSC i ICV on les forces d'esquerra no sobiranistes, després de períodes contraris al mateix concepte de dèficit fiscal, admeten la realitat i signen conjuntament una moció per reformar l'Estatut i el sistema de finançament per acostar-lo al resultat del concert basc. En aquesta moció es va forjar el Tripartit.
Finals del 2003. Pacte del Tinell. Reforma de l'Estatut amb sistema fiscal homologable al sistema basc. Ampli suport de tota la societat civil catalana en l'objectiu. La història des de novembre de 2005 amb les autoretallades, passades de ribot ( cepillada ) i destralada del TC ja és coneguda. L'últim episodi amb intent de Mas de ressuscitar el tema del pacte fiscal com a última opció de pacte Catalunya Espanya intentat in extremis després de la macromanifestació de setembre de 2012 pel dret a decidir, va acabar amb cop a la porta de Rajoy.

Ara la majoria ja ha passat a la independència, i Montoro es pensa que amagant les balances funcionarà la moviola. Me'n ric.

Addenda d'arxiu
Em permeto transcriure fragments de la meva intervenció al Parlament en defensa de la creació de la comissió d'estudi sobre finançament. Era al gener de 1996. Busquin el servei de documentació SIAP del Parlament la versió sencera i les rèpliques i quedaran sorpresos:
“Aquesta cambra posa sobre la taula per primera vegada després del període constituent el tema del finançament, on foren el president Tarradellas, Esquerra Republicana, o personalitats com Trias Fargas, les úniques que assenyalaren les deficiències que podia comportar no optar pel concert”. “Espanya parteix actualment d'un 67 % de despeses central, mentre que a Alemanya, amb un model que para nosaltres és de sota mínims, té el nivell central un 62% de despesa pública però amb un grau de corresponsabilización fiscal molt elevada i amb una autèntica intervenció dels Länder en la política federal. Ja no parlem dels Estats Units, on el nivell central té el 59%; a Austràlia, el 51 %; Suïssa, el 48%; i Canadà, amb un model solidari, administra el 42% de la despesa pública”.
“Els subsidis i les subvencions només creen dependència. Provoquen el que els estudiosos anomenen modernització sense desenvolupament i això no és solidaritat: això és robatori a càrrec d'oligarquias terratinents i funcionarials que viuen de traficar amb la riquesa que uns altres produeixen. Ho va denunciar el diputat comunista Isaia Sales, diputat comunista per Nàpols, en relació amb el Mezzogiorno italià: “Un estat incorporat a la Unió Europea no pot permetre el luxe de mantenir mig país en un sistema de socialisme real, on l'economia pivotiúnicament sobre la caixa de l'estat”. Els catalans estem atrapats, doncs, entre un model de finançament de principi liberal, que és el que s'aplica al País Basc i Navarra, i un model subsidiadi propi del socialisme real, que és el que s'aplica al gran sud espanyol”.
“Existeix l'asfíxia financera dels ajuntaments ( … ). Parlem de xifres: municipi de Sant Andreu de Llavaneres –terra estimada pels populars–, 4.500 habitants i rep 72 milions de l'Estat; Ibarra –ciutat del País Basc–, 4.500 habitants i rep 172 milions gràcies al concert. Manlleu –amb un tinent d'alcalde d'ERC amb desgast a causa d'haver posat imposats precisament per fer front a l'asfíxia financera– rep 211 milions ; Zarauz amb 16.000 habitants rep 711 milions; Girona i Getxo -70.000 habitants- , un diferencial d'1.020 milions de pessetes; Sabadell i Vitòria -192.000 habitants , 197.000 habitants- , un diferencial de 6.000 milions de pessetes, el triple”.
“L’actual sistema de finançament, en no permetre ni una mínima capacitat normativa, no serveix com a instrument de suport a la creació de llocs de treball i a la necessària reindustrialització de Catalunya. Són, doncs, un cop més els sectors populars, treballadors i petits i mitjans empresaris, els qui reben les pitjors conseqüències del model. Posem com a exemple el que està utilitzant el Govern basc de cara a la promoció dels llocs de treball: crèdit fiscal del 25% a les inversions en actius fixos; reserva per a inversions productives exemptes de tributació en un 50%; crèdit fiscal a les despeses en investigació; crèdit fiscal a les inversions a l’estranger; exempció de l’impost a empreses de nova creació –el que es coneix com a vacances fiscals–; deducció de la quota del 25% d’ampliacions de capital de les Pime; exempció total a les societats de capital risc que donen suport a les Pime; deducció de la quota del 15% de les noves contractacions laborals indefinides, i deducció de la quota de l’impost del 10% en les despeses de formació del personal. Instruments que Catalunya no té per a fomentar el treball, per a fomentar la creació d’indústria”.
“Tenim, això sí, l'enorme privilegi de, malgrat ser el 15 % de la població de l'Estat i pagar prop del 20 % dels ingressos de l'Estat, rebre només el 8% de les seves despeses. Per cada 100 pessetes que un espanyol paga i rep de mitjana, un català paga 133 i rep només 60; Banc Bilbao Vizcaya diu que el saldo net de substituir el sistema comú per foral significaria per a Catalunya un increment de 779.554 milions de pessetes , és a dir , el 73 % més dels ingressos actuals. En xifres de l'any 95, els impostos totals pagats a Catalunya –2 bilions 830.000 milions de pessetes– , van a parar a les despeses de l'Estat 1 bilió 72.000 milions . En canvi, en una hipòtesi de sistema de concert per a l'any 95, l'Estat rebria només 316.199 milions de pessetes. De fet, altres estudis marquen una progressió en el temps desfavorable a Catalunya: si l'any 78 l'estudi d'Antoni Castells donava un dèficit de 540.000 milions per a Catalunya, l'estudi de Montserrat Colldeforn per 1988 era de 830.000 milions, i actualment podríem estar propers al bilió, segons aquests altres estudis. Per tant, un expoli creixent, inaguantable, com han dit personalitats com el senyor Ros Hombravella o el mateix Oriol Bohigas.
En qualsevol cas, des de l’any 1980, any de la generalització de l’Estat de les autonomies, els càlculs sobre les pèrdues acumulades per Catalunya pel fet de no gaudir de sistema de concert pugen un total de 2 bilions 245.331 milions de pessetes. Això és un autèntic deute històric. Un cop saldat aquest deute, ens podríem plantejar en aquests debats que estan de moda aquesta precampanya espanyola si hi ha o no hi ha a Catalunya crisi de l’estat del benestar. Hi hauria altres elements col.laterals al sistema de finançament, com el tema del finançament de la Seguretat Social, on el mateix estudi del Banc Bilbao Vizcaya demostra que amb sistema foral Catalunya rebria 455.826 milions de pessetes, i que en règim comú només va rebre 368.485 milions; és a dir, un saldo desfavorable de 87.341 milions de pessetes. Parlar, doncs, de crisi del sistema de la Seguretat Social, com es parla també aquests dies, amb una sagnia anual d’aquest ordre per als treballadors i empresaris catalans que cotitzen religosament, és una burla”.
“Tenim dèficits històrics acumulats al llarg del temps i agreujats últimament pel pes cada vegada més notable de l'Estat en l'economia de l'ordre d'un 40% del PIB”. Perdonin la llarga autocita.

Crec que valia la pena constatar que sense el cop de força social cap a la independència estaríem en l'etern dia de la marmota. D'aquest discurs fa pràcticament 20 anys.
http://www.economiadigital.es/cat/notices/2014/02/prehistoria_de_montoro_51135.php