Dijous, 5 d'agost de 2021 - Edició 1106
La República

La platònica caverna per la llibertat

Escric per necessitat, sense més raó que la pura salut mental de posar ordre als pensaments, i aquest diari digital em permet la gentilesa de fer-los extensius a qui es […]

Avatar
Albert Puig 21/06/2013
Escric per necessitat, sense més raó que la pura salut mental de posar ordre als pensaments, i aquest diari digital em permet la gentilesa de fer-los extensius a qui es prengui la molèstia de llegir-los. No fa pas gaire vaig llegir que la Mercè Rodoreda argumentava que les persones observàvem la vida a través d’un mirall trencat de manera que tots nosaltres veiem reflectida la vida a través del tros que més ens interessa, i aquest lúcida reflexió m’ha anat molt bé, d’una banda perquè resulta més punyentment correcta que violentar a l’interlocutor amb un possible sentiment de culpabilitat pel fet de no haver-me entès, i de l’altra perquè tenia assumit com un defecte propi la incapacitat de fer-me entendre tot i portar-ho amb la mateixa naturalitat que he portat el fet de tenir l’ull esquerrà gandul. 
Segurament el mirall de la Rodoreda devia estar força esberlat i el meu tros devia ser de mida molt minsa, perquè a rel del meu darrer escrit no han estat pocs els que m’han preguntat què redimonis tenia contra el Barça i el Concert per la Llibertat. En tot cas, aprofito la mateixa plataforma per esvair els dubtes als que no estan familiaritzats amb l’ús del sarcasme i dir que no tinc res contra el Barça ni el Concert per la Llibertat, sinó contra les manifestacions d’estupidesa que aquests generen. Els catalans romanem encara en la caverna de Plató on els mitjans de comunicació dirigeixen només aquells focus de llum que els interessa, com el Barça, la consulta o ara el Concert, i encara no ens hem preguntat d’on procedeix el llum ni que s’amaga en la foscor. 
Segueixo i m’agraden alguns dels músics que participaran en el Concert per la Llibertat, però em tira enrere el to de transcendència exagerat que traspua al darrera, i que no deixa de ser un dels trets propis de la societat catalana. Hi ha uns versos que ho expliquen: 
“Amb una cançó no n'hi ha prou per canviar el món però et pot encendre el cor
Amb una cançó vam aprendre a ser com som, sempre pendents d'una il•lusió
Una cançó és suficient per parar el temps, una cançó d'amor
Va ser una cançó que un dia ens va canviar la sort cap a un camí sense retorn … “
Buarppp!!! Perdoneu que no segueixi fins el final, però el meu estómac ja n’ha tingut prou. Aquest insult a la intel•ligència col•lectiva dels catalans el va perpetrar en Pep Sala amb la col•laboració d’en Gerard Quintana, i al meu criteri és la cançó més carrinclona que s’ha escrit al nostre país. La sola presència dels dos cantants en el concert justifica l’absència del concert només per evitar la possibilitat de que se’ls acudeixi cantar-la plegats un cop més. Tot i així, és un bon exemple que resumeix prou encertadament l’actitud de transcendència que molts artistes i no artistes volen transmetre a tot el que fan. La riquesa del nostre poble prové més de la terra que de la seva gent, i aquesta aspiració a entrar en una divina idolatria és la que els allunya més de la realitat de la terra on es cou tot el que fem. Cal tocar de peus a terra i cal humilitat; en Quico Pi de la Serra, que també hi serà en el concert, va dir un cop que si de debò servís per canviar les coses, prohibirien la música. 
Caldria començar a pensar en establir en un codi penal català el delicte de candidesa perillosa, que és la que pateixen aquells que creuen que amb actes ludicofestius barrejats amb reivindicacions aconseguiran modificar l’actitud bel•ligerant de les autoritats espanyoles i el caràcter escàpol de responsabilitats que caracteritza els dirigents que ens representen al Parlament. Rememorant un cop més en Quico Pi de la Serra, emplaço als assistents al Concert a recordar que, mentre ells gaudeixen en la platònica caverna que serà el Camp Nou, els fills de puta seguiran tapant el sol.