Fa poc més d’un any vaig publicar, en aquest mateix bloc, quatre articles sobre la Penya en els que intentava explicar una mica la seva estructura social i accionarial i mirava d’apuntar alguns dels problemes per aventurar-ne algunes possibles solucions.
No fa massa, en la presentació del projecte d’ERC a Badalona que vam fer al Museu, vam insistir en un dels eixos de la nostra proposta, centrat en la potenciació del bàsquet com a referent mundial, aprofitant el prestigi, les estructures, la vocació i el renom que la nostra ciutat té en l’àmbit d’aquest esport, vinculat a la marca Penya.
Ha passat poc més d’un any i algunes de les coses que apuntava en els meus articles han pres carta d’actualitat per situar-nos en el pitjor dels escenaris possibles. Un escenari que dibuixa una difícil realitat que ve a complicar-nos molt el futur, no ja del projecte que apuntàvem per a la ciutat sinó, fins i tot, el de la pròpia entitat.
Llegíem aquest cap de setmana, en la premsa especialitzada, que la Penya presentaria en breu un concurs voluntari de creditors amb un passiu total d’uns 10 milions d’euros. Un passiu que, en números rodons, es distribueix, segons les dades que han transcendit, d’aquesta manera: 5 milions de la Caixa Laietana, 2 de la Caixa de Pensions i 3 d’Hisenda.
Ja us dic ara que no ho veig clar. Gens ni mica. No dubto que aquestes xifres siguin certes, naturalment, però em fa l’efecte que no són totes les xifres. Bé, estic segur que no ho són.
Jo sóc comptable d’ofici i gran part de la meva vida me l’he passat o bé analitzant balanços o bé construint-los. Per raons professionals sé que, als balanços se’ls pot fer dir moltes coses i que les xifres són objectes molt més dúctils del que pot semblar a primera vista, als quals se’ls pot fer ballar des d’un bolero fins a un tango.
És per això que, un bon analista ha de saber fer servir, no només la lupa, sinó també el microscopi i el teleobjectiu, per poder mirar, tant de prop, com de lluny.
El prop, des d’on sóc jo, no el puc seguir i, per tant, només puc tirar del llargavistes per mirar de copsar la fondària del pou. I no m’agrada allò que veig.
Qui presentarà el Concurs serà la SAD, (Club Joventut Badalona, SAD) amb un passiu que han xifrat, com he dit abans, en 10 milions d’euros, pam amunt, pam avall. Diuen els gestors de la societat que hi ha patrimoni suficient per front a la situació. Vols dir?
Caldria descompondre bé les partides de l’actiu per veure’n quin és el seu valor real. A grans trets, a dalt de tot de l’actiu, a l’immobilitzat material, hi ha d’haver les finques de Can Móra i el Mas Ram, així com un parell d’habitatges, si no vaig errat, a El Masnou. Al l’immobilitzat immaterial hi haurà drets de traspàs de jugadors i drets de formació. Finalment, a l’immobilitzat financer, hi deu haver les participacions corresponents al 25% que la SAD encara té del Màgic Badalona. Em sembla evident que hi deu haver més coses però, jo diria que això és el gran gruix, perquè ja m’imagino que els comptes del circulant i del disponible deuen tenir més teranyines que no pas rebost.
No tinc respostes però sí que tinc força preguntes que llenço a l’aire.
– Quin valor real de mercat té la finca de Can Móra, ara mateix, més enllà del seu preu comptable?
– I el Mas Ram, amb un Club de mil socis a dins que disposa d’un contracte de lloguer a llarg termini? Quant val això?
– Desconec el valor dels drets de traspàs i de formació dels jugadors però sí que sé que, per cobrar s’ha de vendre. Això vol dir que si es realitzen aquestes partides potser s’haurà de posar la junta en calça curta al mig del camp per poder jugar els partits.
– Ah, sí! Ens queden les participacions en la UTE del Màgic. Un 25%, si no vaig errat. L’altre 75% el té una participada del Grup Sacresa, que ja està actualment en situació de Concurs de Creditors (no sé si en fase comuna, en fase de conveni o en liquidació, ja ho veurem), amb un passiu principal d’uns 90 milions d’euros que li reclama un banc alemany i dos anys de cànon impagat que li reclama la Fundació Capital Europea del Bàsquet (Ajuntament de Badalona), corresponent a la cessió dels terrenys on són ubicats. O sigui, que aquest 25% de la UTE en aquestes circumstàncies, quin valor real deu tenir? Quant dieu…??
Més enllà de tot això, no podem oblidar el dèficit de gestió que es generarà aquest any, que serà més reduït que els famosos i habituals 3 milions per temporada que el President va citar no fa gaire. És cert que aquest any s’ha presentat un pressupost modest i de contenció, correcte, però que també generarà pèrdues. Unes pèrdues que caldrà afegir al còmput total del passiu.
La clau de tot plegat, però, està en el Pla de Viabilitat que la SAD haurà de presentar al Concurs per justificar la seva proposta de conveni. Ja cal que es facin amb una bona partida de diapasons per mirar d’afinar bé aquest Pla. Com que, naturalment, no tinc accés al detall, no puc fer servir ni la lupa ni el microscopi per analitzar i poder conèixer la composició cel·lular dels balanços i mirar d’endevinar com i de quina manera, si és que n’hi ha cap, es pot construir un Pla creïble. Al menys, prou creïble per que se l’empassi el jutge que ha de determinar el passi a conveni o a liquidació de la societat.
He dit liquidació?
……en parlaré en el proper post.
