Dijous, 7 de juliol de 2022 - Edició 1442
La República

LA PÀTRIA DELS DESPERTS

 “De veritat que algú pensa que jo no faré tot el necessari per complir amb el mandat que m’han encomanat els ciutadans de Catalunya? De veritat?”. Aquestes paraules, dites pel […]

Sergi Tarrés i Sales 23/05/2017

 “De veritat que algú pensa que jo no faré tot el necessari per complir amb el mandat que m’han encomanat els ciutadans de Catalunya? De veritat?”. Aquestes paraules, dites pel vicepresident Junqueras en seu parlamentària només fa uns mesos, van generar un silenci sepulcral a la sala. Aquell silenci no feia sinó demostrar que, a la majoria, els sorprèn que un polític sigui conseqüent i fidel a la gent que l’ha votat. Uns mesos després Rufián deia gàngster a un gàngster i l’endemà, els mitjans, en comptes de criticar el gàngster per gàngster criticaven a Rufián per les formes. Què converteix l’anomalia en norma? Res de nou, tot és vell. Orwell ja deia allò de com de revolucionari és dir la veritat en temps de mentides.

En ares d’una calma pública s’estableixen els mecanismes de la coneguda com la correcció política. Entortolligada fins a extrems surrealistes aquesta correcció política, a Espanya i també a Catalunya, ha acabat amagant durant anys una manera de fer. Una omertà generalitzada que permetia a segons qui anar fent de les seves sense haver de retre comptes. A Catalunya només cal recordar allò de “l’Oasi Català” dels quals alguns treien pit durant tants anys i que al final no feia sinó amagar el “problema del 3%” que tan car li va sortir al President Maragall. Pujol va confessar i es va acabar sabent que el que segur que era “first class” durant els seus mandats era l’anestèsia que havia inoculat a la societat catalana durant dècades. Això només és una de les potes del “pacte del 78”, el que se n’ha dit el “candau de la Transició” (suposo que per allò del “atado y bien atado”).

Els nius van caient i alguns s’han de buscar portaveus nous que concedeixen entrevistes d’hora i mitja al programa degà de la radiodifusió catalana per acabar dient allò que ja havien dit. Tan és, a Catalunya, això, ja està amortitzat. De fet, el que volem, és que es persegueixi i depuri fins les últimes conseqüències a aquells que sabem que tant es van aprofitar de la nostra pàtria, de la nostra bandera, de la nostra identitat. Ja no ens indigna que ho fessin, ens indigna que alguns ho utilitzin. Ens indigna que alguns encara s’ho guardin per anar contra nosaltres. Que tanquin a la presó a qui toqui i que retornin el que toqui retornar. Punt. No hi perdrem ni un minut més.   

Com a societat, sortosament, vàrem despertar de forma sobtada amb el pal del constitucional a l’Estatut. Puigdemont, parafrasejant a Piqué, digué allò de: “TC, contigo empezó todo”, tota la raó. Ja no tornarem a dormir. Alguns ho proven des de l’Estat, d’altres des d’una suposada ideologia que reclama l’autodeterminació per tothom menys per nosaltres i que, a més, ens demanen que esperem que d’altres deixin de votar el PP i, si no ho fem, ens titllen d’insolidaris.

No obstant totes les dificultats la Catalunya que ara contemplem vol expressar-se, vol ser respectada i no per pactes fets en despatxos a canvi de prebendes entre els nostres líders. Els ciutadans de Catalunya han expressat sistemàticament i majoritària la voluntat de votar el seu futur polític. Una voluntat que no pot ésser sinó respectada i impulsada pels líders que diuen voler-nos representar. És en aquest punt que cal demanar, un cop més, confiança. Confiança en la gent que parla clar i que ho té clar.

De veritat que confiarem abans en un estat que filtra esborranys i obre diligències i fa rodes de premsa en base a les filtracions? Algú encara creu que tot plegat és casual? No, no ho és. Però no els servirà de res. Aquestes coses, també, estan amortitzades. Ja no funciona.

A Madrid, més pesi a molts, van escoltar els representants legítims de Catalunya demanant allò tan senzill de que volem votar. No poden evitar-ho doncs només depèn de nosaltres. Ja no ens tornarem a adormir.

Sergi Tarrés i Sales