Dissabte, 18 de setembre de 2021 - Edició 1150
La República

Les ombres de Plató

Al segle V aC, Plató, un dels grans filòsofs grecs, escriu l’al•legoria de “la caverna”, que podem trobar a La República. A fora de la caverna hi ha una foguera […]

Oriol Junqueras
Oriol Junqueras 24/12/2008

Al segle V aC, Plató, un dels grans filòsofs grecs, escriu l’al•legoria de “la caverna”, que podem trobar a La República. A fora de la caverna hi ha una foguera i, a l’interior, hi ha uns presoners que viuen encadenats d’esquena a la llum, de manera que ni tan sols poden girar el cap. L’únic que poden veure és la paret del fons de la cova, on es projecten les ombres de les persones que habiten l’exterior i que, de tant en tant, passegen davant de l’entrada de la gruta. De fet, aquests presoners han viscut així des que van néixer, i tan sols han conegut aquestes ombres que es mouen –i que semblen parlar– davant dels seus ulls. Aquesta és la seva única realitat fins que, un dia, un d’ells aconsegueix fugir, i descobreix –no sense sofriment– el món real que hi ha a l’exterior. Malauradament, però, quan torna amb els seus companys i els explica el que ha vist, aquests no creuen res del que senten. Fins al punt que, si poguessin, el matarien.

Ara, a principis del segle XXI, molts de nosaltres vivim deslliurats d’algunes de les cadenes del passat. En canvi, d’altres, hi continuem tan fermament lligats que ni tan sols ens n’adonem. I, en tercer lloc, hi ha molts àmbits en els quals hem perdut tants referents històrics i ideològics que ja no tenim cap temptació de deixar-nos rodolar pels suaus pendents de la llibertat. D’una manera o altra, tots som lliures, esclaus i inconscients. De fet, el més important és saber en quins àmbits exercim amb llibertat, en quins estem condemnats a l’esclavatge i en quins ens sentim satisfets de la nostra còmoda ignorància.

Evidentment, el camí no és gens senzill. Doncs, sovint, encara que ens puguem desfer d’algunes cadenes, rarament tenim prou veu. I, en la majoria dels casos, les nostres paraules no representen cap contingut significatiu per a les orelles d’aquells companys que ens senten però que no ens escolten. Les nostres paraules esdevenen un soroll inintel•ligible. I, a mesura que intentem emetre els nostres propis sons, provem de silenciar els altres sorolls que ens envolten i que ens obliguen a cridar cada vegada més alt. Cridem i intentem silenciar qui va ser capaç de sortir de la foscor i va poder mirar com el sol il•luminava la realitat amb tota la seva esplendor. Intentem silenciar a ell i a la resta de presoners que, com nosaltres, volen imposar la irrealitat de la seva realitat. I, alhora, tots plegats continuem al fons de la caverna, tot provant de demostrar que l’exterior no existeix i que l’única realitat són unes ombres que fa massa temps que observem. De tal manera que, encara que la mentida resulti evident, seguim sense voler veure el camí de sortida que brilla rere nostre.

Mentrestant, a fora, el Sol, pacient, sense pressa, il•lumina l’agonia de l’ésser humà. És a dir, de la lluita dels humans per arribar a ser humans.

Article publicat amb Anna Genover i Tena.