Diumenge, 19 de setembre de 2021 - Edició 1151
La República

La misèria moral. Lliçons per a la República Catalana.

Aquest curs que acaba, jo encara compto amb calendari escolar, ha posat al descobert la misèria moral de la democràcia espanyola i el que és més important, ens ha mostrat […]

Manuel Pérez Nespereira
Manuel Pérez Nespereira 09/08/2013

Aquest curs que acaba, jo encara compto amb calendari escolar, ha posat al descobert la misèria moral de la democràcia espanyola i el que és més important, ens ha mostrat amb una nuesa esfereïdora allò que, de cap manera, ha de reproduir la República Catalana.
Mirem cap on mirem, tant és fixar l’atenció a l’anècdota com al fet profund, aquest ha estat el curs del desvergonyiment del poder. Del poder real, dic, no del govern Rajoy, que seria tota una altra història. Un poder que té al cap un model d’estat i de societat, de principis morals i de premisses ideològiques, d’estructures de classe i d’estaments diferenciats.
Al llarg del curs hem sofert reformes laborals, imposició de nous models educatius, introducció de dogmes catòlics a les  reformes legislatives… Què els he de dir! De cop i volta, els principis democràtics, autonomistes, lliberals en el bon sentit de la paraula,  han estat esbandits com a boira temporal per deixar davant nostre, pornogràficament, la cara de l’Espanya real.
Jo ja entenc que quan un partit guanya unes eleccions ha de posar en marxa el seu programa; que davant situacions d’emergència, calen respostes heterodoxes; que  la moral és canviant i un turmell a l’aire el  1900 equival a un top less actual. Jo, tot això, ho entenc.
Però en el moment que vivim a Catalunya, amb la perspectiva de la construcció d’un nou Estat, d’una República nostra, hem d’aprendre els models i les premisses ideològiques que no podem permetre’ns el luxe de repetir, ja que en el curt temps que ens resta  dins l’Estat Espanyol ho  estem patint.
No és de rebut pensar en unes eleccions com una tria d’un dictador a termini. Bàsicament perquè qui vol, o qui se sent, un dictador a termini , en el fons voldria ser-ne sine die. No funciona un sistema que permet   l’enriquiment injust d’uns quants, sense cap més mèrit que  els seus cognoms. No pot ser que no hi hagi cap responsabilitat en l’enfonsament d’un país per part de les elits dirigents, i menys encara que el càstig sigui una pensió milionària. No tirarà endavant un estat que no demani responsabilitats per la seva gestió a tots aquells que fan ús dels cabals públics. No s’albira futur a l’apropiació del públic pel privat.
I cadascú d’aquests “nos”, amb un referent clar a la política actual, han de ser una lliçó en la construcció del nostre Estat. Davant  la legislació religiosa, un Estat laic; davant  la malversació, la moralitat  pública i una legislació que  contempli com a delicte la seva infracció; davant la Universitat que posa nota de tall a les beques, però no al que pot pagar-se  els cursos, un ensenyament que trenqui amb la desigualtat originària; enfront la paraula que no compromet, el compromís  vinculant amb la ciutadania; en comptes de  costos de treball, tornar a veure els homes i les dones que generen la riquesa del país; davant les dictadures quadriennals, la democràcia participativa.
La possibilitat de construir la pròpia República permet arrecerar, si més no momentàniament, la nàusea que  ens produeix  l’actual marc institucional.  Tot està per fer, i tot és possible, però maleïts siguem si no sabem construir quelcom de nou i millor.