L’unionisme espanyol, promulga que Catalunya i la seva societat és bilingüe. Segons el terme en qüestió, hem vull referir i fer meva la descripció que en fa M.Romero: Una persona pot ser qualificada de bilingüe si a més de les habilitats en la seva primera llengua, té habilitats en una de les quatre modalitats de la segona llengua. – parlar, entendre, escriure i llegir –
Els catalans, complim amb escreix tota la descripció.
Sabem expressar-nos correctament en espanyol. – això vol dir, no destrossar la llengua cada dos per tres, com succeïx per terres espanyoles – L’entenem, encara que sigui per assimilació involuntària del medi hostil en el que hi estem. En l’escriptura ho fem, ja que és molt més fàcil d’estructura i de bàsica ben uniforme, que la nostra llengua – català – i, a l’hora de llegir-l’ho, no cal dir que no patim cap problema.
El problema rau en els que hi demanen aquesta falsedat de bilingüisme, en nom d’una llengua com és l’espanyola. Els espanyols, com éssers monolingües amb poca o nula capacitat i predisposició a l’aprenentatge, solsament podríen complir amb molta sort l’intenció d’entendre’l – no, de la parla activa o en l’intimitat – i, en aquella experiència mariana col.lectiva, podríem dir que foren finalment bilingües.
Així que no poden demanar-nos que siguem bilingues, si ells no compleixen els requisits per poder ser-ho. Per finalitzar, la ment és monolingüe i la llengua n’és plurilingüe. Però, com la llengua funciona gracies a la ment, seguim sent monolingües.
