Per fi confirmació oficial (per boca de Felip Puig) del que ja se sabia feia temps: Mas va pactar la rebaixa de l’Estatut a canvi de la Generalitat. Hi han hagut moments greus en els darrers anys, però em quedo especialment amb dos: l’endemà de l’aprovació de l’Estatut al Parlament de Catalunya, quan Montilla va anunciar que el PSC-PSOE presentaria esmenes al Congrés espanyol; i el dia que Mas va pactar la rebaixa de l’Estatut i el camí de tornada a la Generalitat.
Mai he acabat d’entendre el pacte ERC-PSC/PSOE, però tenia clar (i el llibre Democràcia a sang freda de David Madí m’ho va confirmar) per què ERC no va pactar amb CiU: temes personals i desig de càstig pel pacte Mas-ZP (oblidant però l’acte de Montilla i del PSC-PSOE). El PSC-PSOE no és la solució, ho veiem cada dia. CiU, tampoc. Quina és l’alternativa? Continguts reals i agosarats; i, si ningú juga, a l’oposició a seguir creixent. Sense por a trencar no hi pot haver posició de força.
No comptem amb CiU: la seva lògica és tornar a la Generalitat, per fer nació a la seva manera (?). La Casa Gran és això, un espai on tothom se senti còmode per aglutinar forces per sumar una majoria per tornar al govern. Res d’anar més enllà. Tampoc comptem amb PSC-PSOE, són la filial del PSOE a Catalunya, i sempre actuen i actuaran amb aquesta lògica. Si tenim sort (!) tindran la mateixa força que la filial del PSOE a Andalusia
La llibertat no passa per Convergència. Tampoc pel PSC-PSOE, però. I per ERC? Fets, no paraules.
P.D. Potser la llibertat passa per no mirar al passat (massa retrets en totes direccions) i mirar al futur. I pactar en base a l’exercici al dret a decidir, si algú hi vol anar. I si no, no pactar. Sóc un ferm defensor d’un pacte ERC-CiU, però en base a un contingut sobiranista de veritat.
P.D. Vistos alguns comentaris per la xarxa, si us plau, dediquem com a mínim el mteix temps a criticar a Mas que a criticar a Montilla: ni un ni l’altre.
