Que no som espanyols és una evidència que es pot demostrar de moltes maneres diferents. Per llengua, per cultura, per història, per tradicions i per mil i un motius més. Un d’aquests motius és també per humor. L’humor català és diferent de l’espanyol. De fet, és molt diferent un de l’altre. El motiu podria ser les dues maneres que una i altra nació han viscut la seva recent història. Mentre uns han viscut a base de força bruta i el seu humor és simplista, els altres, els catalans, han hagut d’eninyar-se-les per explicar la seva realitat sense ser castigats per Espanya. Com deia La Trinca, ‘cantant no es podia dir, s’havia de dir xiulant. I d’aquesta manera, l’humor basat en la ironia i el sarcasme han anat configurant una manera pròpia d’entendre l’humor català.
No es tracta de que un tipus d’humor sigui millor que un altre tipus. Això és una mica com les llengües, que totes són igual de bones. Però també igual que les llengües, que n’hi ha que s’assemblen entre elles, amb l’humor passa una mica el mateix. És el cas de l’humor britànic i de l’humor català, que parteixen sovint de la mateixa base. I així, mentre algunes coses ens fan riure als catalans, aquestes mateixes coses no desperten ni el més mínim interès entre la forma d’entendre l’humor d’una altra nació. Senzillament no els fa la mateixa gràcia. I quan algunes sèries d’humor britàniques triomfaven a Catalunya, no aconseguien despertar ni el més mínim interés per la població espanyola, que sempre ha tirat més cap a l’humor d’Arévalo i Marianico el corto.
A Catalunya sempre s’han rebut amb una forta espectació i unes dades d’audiència importants la majoria de sèries provinents d’Anglaterra. Tan bé han funcionat, que algunes d’aquestes sèries s’han arribat a emetre una bona pila de vegades, quasi sempre amb un èxit notable. Parlem dels ‘Sí, Ministre’, ‘Els Joves’, ‘Escurçó negre’, ‘Hotel Fawlty’, ‘Nan Roig’, ‘El perapunyetes’, ‘Salut i peles’, ‘N’hi ha que neixen estrellats’… i algunes més. Són sèries, totes elles, que mai van aconseguir cap mena d’èxit a Espanya, i ho demostra el fet que totes elles hagin estat reeditades en DVD amb un ús del català que arribava a la mateixa caixa del DVD. És ben senzill, a Catalunya agrada l’humor britànic. A Espanya, no.
Vist tot això, el que ha fet la compantia catatana El Tricicle és una aberració. Tot i sabent que l’humor anglès és tan similiar a l’humor català, han preferit adaptar una de les obres de referència dels britànics Monty Python a l’espanyol, que no pas al català quan l’obra es veurà a Barcelona. I sap greu
Jo no aniré a veure Spamalot, precisament perquè trobo patètic i lamentable que una companyia catalana com El Tricicle faci una obra dels Monty Python en espanyol, quan aquest col.lectiu surrealista de Dalí, Pujols, Sisa o els Antònia Font mai ha quallat a les espanyes, a diferència de Catalunya, on sempre han tingut tot el reconeixement que es mereixen (per això l’obra es fa Barcelona i no a Madrid). Crec que almenys abans, quan El Tricicle feia humor mut no es comprometia!
I tot això passa quan fins i tot Àngel Llàcer declarava la setmana passada en una entrevista a l’AVUI que ‘nosaltres som catalans i la nostra llengua és el català. No em crec l’excusa de fer una obra en castellà per por de no fer calés, no ho acabo d’entendre. No hi ha ningú que visqui a Catalunya que no entengui el català’.
Que algú m’ho expliqui, siusplau!
