D’un temps ençà s’ha generat un debat a la xarxa sobre què són blocs i què són diaris digitals. Malgrat que la gent sembla que pot tenir una idea clara d’on acaba una cosa i on comença l’altra, a l’hora de definir-ho en paraules, i indicar les acotacions que determinaran què és què, llavors ja costa més posar-se d’acord.
Fins fa pocs anys, el sector del periodisme estava dotada d’unes barreres d’entrada que impossibilitaven bastant l’accés de tot aquell que no seguia els protocols dictats pels diferents col·legis de periodistes. Muntar una redacció, disposar del material informàtic i el programari adequat, així com l’accés a una impremta i a un bon sistema de distribució era cosa d’uns pocs. I les alternatives, tenien una qualitat tan inferior, que difícilment podien fer ombra.
Amb Internet la cosa canvia completament. Muntar un punt d’informació, ja l’anomenem diari o bloc, té unes barreres d’entrada insignificants. Només cal un ordinador, una connexió a Internet i una mica de ganes per tal de disposar d’un lloc d’informació dinàmica a la xarxa. Aquest fet ha provocat que moltes persones individuals i col·lectius de tota mena hagin aprofitat aquesta oportunitat per tal de donar el seu punt de vista de l’actualitat de manera massiva. I ràpidament han aparegut propostes amb formats de tota mena que han plantat cara al monopoli periodístic que hi havia hagut fins aleshores en el món del paper.
És ara, quan Internet es troba cada vegada més consolidat, que el sector periodístic veu la proliferació de tots aquests webs d’informació com una amenaça real i com a competència directa de la seva tasca. I és precisament per aquests motius que els periodistes amb títol universitari s’han volgut diferenciar de la resta, fent valer precisament aquest títol per tal d’afrontar la revolució de la comunicació.
Però aquest fet no canvia el fet que els usuaris fan servir la seva llibertat d’elecció per decidir què volen llegir i en quin format ho volen fer. I aquest fenomen fa que haguem de reconsiderar què entenem com a mitjà de comunicació, i sobretot, entendre que el món de la comunicació ja no tornarà a ser mai més com ha estat durant tantes dècades.
Alguns parlen d’intrusisme, però aquest intrusisme disposa de qualitat, i per tant, és en termes de qualitat que haurà d’anar el debat. L’empresa que administro, a més d’editar un diari digital, també es dedica a fer projectes web de primera línia. Per fer la nostra tasca disposem d’una plantilla amb diferents enginyers que abans de presentar un web comproven que aquest passi totes les validacions i estàndards exigits. Però això no treu que hi hagi empreses, o directament particulars, que també es dediquin a la creació de pàgines web, malgrat no disposar de cap títol ni de tenir en compte cap mena de procés de qualitat. Molts d’ells fins i tot s’hi guanyen molt bé la vida. Però vol dir això que aquesta gent que fa webs no són oficials? Vol dir que els nostres projectes són els bons i els seus no ho són? Només ens diferencia un títol, o ens diferencia la qualitat?
Opino doncs que la darrera paraula la tindrà l’usuari consumidor del producte, ja sigui un web o ja sigui un diari digital, qui decidirà què vol consumir. Per tant, el títol ens ajudarà a justificar que estem certificats, però serà només amb la pedagogia i la bona feina com es diferenciarà la professionalitat de l’amateurisme. I al final hi haurà mitjans de comunicació de qualitat, amb bona audiència, i projectes mediocres d’audiència més reduida. Però des del sector de la comunicació s’haurà d’aprendre a conviure amb la resta d’informadors, per molt blocs que siguin. Perquè a vegades, trobem més veracitat en un bloc, que no alguns diaris, cada vegada més instrumentalitzats.
