Com van les estructures d’Estat, Junqueras? Tenim Hisenda Catalana, ja, o no? Com penseu fer perquè tothom pagui a l’Agència Tributària Catalana? Aquestes seran algunes de les preguntes més fetes al nou vicepresident de la Generalitat, el líder d’ERC Oriol Junqueras. Com va explicar ahir en Guifré, avui és un bon moment per fer un tour d’horizon, sobre com queda ERC després de l’extenuant darrer cicle electoral i les posteriors negociacions que l’han duta finalment a entrar a govern en una àrea de màxima responsabilitat i risc. De la gestió d’Oriol Junqueras al capdavant d’economia en dependrà el naixement o no de la República Catalana. Res més engrescador i res més difícil que això.
Aquí hem comentat alguna vegada que ERC és l’únic partit que guarda un tresor especial com a ens: el desig d’independència. Esquerra ha representat tradicionalment aquell anhel de llibertat que Francesc Macià i Lluís Companys van forjar i projectar, i que el partit va saber salvaguardar i transmetre a canvi de sang, suor i llàgrimes durant els anys més durs del franquisme. L’ERC moderna ha dit sempre que amb 68 diputats declararien la independència l’endemà i, amb la possible convocatòria de noves eleccions tenien la primera oportunitat de situar-se com a primera força del Parlament, però no amb majoria absoluta.
ERC ha preferit sacrificar-se, malgrat el rebuig intern, que anar a unes difícils eleccions. Els de Junqueras defensaven tot just fa un any concórrer a les eleccions per separat, però no tenien el poder de convocar-les. En aquell moment però, la llista unitària potser hagués assolit la majoria absoluta; però CDC arrossegava encara UDC, i els plantejaments no eren els mateixos que ara, ni tampoc hi havia cap full de ruta. El desgast dels mesos no ha permès que la llista unitària assolís l’objectiu encomanat i una convocatòria amb llistes separades era tant perillós per CDC –sobretot-, com per ERC. Els republicans no tenien la victòria assegurada si Ada Colau es presentava com a candidata i, en cas de vèncer, els pactes es presentaven difícils. De veritat seria possible un pacte de govern ERC-Colau-CDC-CUP? A Barcelona Ada Colau està tenint moltes dificultats amb la geometria variable.
ERC ha decidit fer el que la gent li demanava, seguir negociant fins al final i mirar de pressionar per trobar l’entesa entre CDC i CUP. Al final ha estat gràcies també a l’habilitat de Mas, però serà difícil retreure als republicans que, sense el seu sacrifici, no hauríem arribat a aquesta situació concreta. Com diu sempre Joan Tardà, “ERC som els camàlics de la història de Catalunya”. Patir i sacrificar-se per la independència. Si les coses no van com tots desitgem, el lideratge de Junqueras quedarà molt tocat, i més ara que no es podrà fer càrrec del partit i sortir d’aquesta relativa discreció, en arrière plan, i difícil de revertir si hom hi busca un partit capaç de liderar el país. ERC té la gran oportunitat, des de dins del govern de fer realitat el somni de tota la vida i, a l’hora bastir una esquerra nacional i hegemònica que desplaci deixant en evidència tant l’esquerra espanyola (PSC), com la populista (Podemos-Colau).
La CUP representa l’altra pota de l’esquerra. L’esquerra revolucionària dels carrers, l’anticapitalista. La del forçat i sobreactuat “elles” pertot arreu. La radical per molts. De “cremar contenidors vestits amb xandall i rastes” –com se’ls titlla despectivament- al Parlament per fer la independència amb l’establishment català tant llargament denunciat. Els cupaires han tingut una responsabilitat sobrevinguda no esperada que han començat a gestionar com han pogut: fer-se grans al Parlament de la manera més radical possible: essent decisius per a la legislatura de la independència. Això no ho han entès a tots els sectors, i la imatge que s’ha transmès a la ciutadania, més que de coherència ha estat d’enrocament infinit. I els votants no ens ho mereixíem.
Tanmateix, l’encallament de la CUP ha servit per donar un altre tomb al procés i aportar saba nova tant en els lideratges com en la manera de fer. Aquí no hi sobra ningú, però de la desfeta amb l’afer Mas, cal treure’n la part positiva. Una nova presidència que esborri Pujol del mapa com a referent polític i que permeti fins i tot buscar connexions amb els del QWERTY, pot ser interessant. Puigdemont arriba fresc i molt decidit a fer el que se li encomana. Mas no desapareixerà del tot, no es pensin. Tindrà el seu paper.
La CUP però, ha comès l’error d’empassar-se, com havíem assenyalat en alguna ocasió, el discurs del marc mental espanyol. Sobretot el de Podemos, a qui han imitar l’estratègia anti-Mas –a banda de les ja poques fílies ideològiques amb CDC de per sí. Afortunadament s’ha arranjat, gràcies al sacrifici del president, però cal advertir que la CUP que hem conegut aquests mesos, la gent que la coneixem del municipalisme és la CUP real. David Fernández va ser un miratge que esperem que es repeteixi que no s’havia de confondre amb el tot, però val a dir que també va deixar lpetjada.
El partit d’arrel assembleària és la representació exacta de l’esquerra: molts, divits i ‘avinguts’. La CUP es nodreix de molts corrents marginals de la societat (en el sentit de representativitat social), als quals la idea de la independència els és ben igual. No són majoritaris, però sí molt influents. Moviments abocats a rebentar-ho tot perquè han de fer una revolució, que quan es completi s’haurà de tornar a fer, perquè és la seva manera de ser i pensar. Moviments en alguns casos tant aïllats que esdevenen incontrolats i incontrolables, la qual cosa propicia fàcilment l’aparició d’alguns casos d’infiltració.
Aquesta rebel·lió permanent, potser amb tics anarquistes, és més de carrer que de partit de Parlament i això ho han acusat. Assemblees i procediments interminables perquè al final acabin decidint els de sempre: el Consell Polític. La CUP ha demostrat el millor i el pitjor: formes democràtiques que poden esdevenir pseudodemocràtiques en moments puntuals que s’allunyen terriblement de la practicitat que demana un Parlament i un procés, el procés que ha construït el poble. El poble no són només ells, també ho són els de CDC, els d’ERC, i els de la resta de gent que no vol independència, perquè la independència és també per a ells.
Cal reconèixer també el sacrifici que fa la Candidatura d’Unitat Popular. El pacte que signen és força humiliant. De fet és el càstig –o el preu- de Mas al seu propi cap. Venen temps durs i de crítiques que afectaran la superioritat moral de la formació però valdran –si tot va bé- un país nou i independent. Caldrà que el partit amb vocació més municipalista que parlamentària; més de combat que de despatxos faci aquesta adaptació temporal i surti de la bombolla anticapitalista per escoltar els milions de veus que, des de la centralitat independentista els estenem la mà perquè ens facin la passada de la mort per fer el gol de la nostra vida.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
