Avui ens hem aixecat amb una bona notícia, una notícia que arriba força tard, però: Duran i Lleida ha dit que deixa la presidència del Consell d’Unió, definitivament. Un dels vividors de la política més grans d’aquest país marxa després de trenta anys enganxat a la cadira. Però Duran no deixa la política, la política l’ha deixat a ell després que es carregués UDC i CiU. D’aquí que hagi plegat tard, el mal ja l’havia fet i ara el que queda d’UDC és un partit endeutat a més no poder i sense cap tipus de representació més enllà de les coalicions municipals, així que no s’estranyin que la històrica marca, avui millor representada pels Demòcrates d’Antoni Castellà, acabi desapareixent.
Aquest és el trist llegat d’un home que ha posat tots els entrebancs possibles al futur de Catalunya, i ha exercit una influència molt desproporcionada en relació al poc pes del seu partit –com ha demostrat el 27S i el 20D. Tot per les influències, el poder, els diners i el luxe.
Duran plega el dia que es compleixen 300 anys de l’aprovació del Decret de Nova Planta per a Catalunya, tal i com explicava ahir en Guifré. No ho fa per això. El mandatari unionista ho fa una setmana després de l’acord entre Junts pel Sí i la CUP. Duran veia opcions –com tothom- que la cosa acabés en eleccions i, com En Comú Podem, esperava rascar alguna cosa de la ‘desfeta independentista’, si aquesta es produïa finalment. És aquesta la raó que, malgrat haver promès que el 20D plegaria si no obtenia representació, al final no ho fes i UDC llancés missatges del tipus “no estem morts”. No poc, els podríem respondre ara.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
