Ell no es talla ni un pèl a l'hora d'insultar els sobiranistes; procuraré no posar-me al seu nivell. Només començaré per dir que no m'estranya que hagin fet Joaquim Coll portaveu d'això que se'n diu Societat Civil Catalana: excel·leix com pocs en la trampa permanent en el discurs. Aquests dies n'hem tingut una mostra excelsa en una de les seves habituals col·laboracions periodístiques, que ja sabeu que el dependentisme està molt silenciat. Primera trampa. Comparteix amb, pràcticament, el conjunt dels qui neguen a Catalunya la sobirania un artifici discursiu molt pervers: primer s'inventa una afirmació dels adversaris que en realitat no defensa ningú, però que ell atribueix al sobiranisme, per a tot seguit procedir a la seva demolició. Hi oposa, a més, una visió del conflicte, de Núria Sales a Joaquim Albareda, que és la que, bàsicament, comparteix el vuitanta per cent de la teòricament perversa i manipulada historiografia catalana del discurs oficial i únic, això sí depurada de tot allò (que també és molt, que no encaixa amb el seu fil argumental prefixat). Segona trampa. Diu en Coll que és molt, molt indigne comparar la Guerra de Successió amb el present com fan els obsessius del Tricentenari però, acte seguit, ell dedica tot l'article a fer-ho!
Tercera trampa. Jutjar les alternatives dels protagonistes del passat en funció del resultat final. Ens acusa, per exemple, de “fantasear con otro posible final” que en realitat i molt especialment el 1702-1705 era perfectament plausible. Fins i tot el 1713-1714. Altres afirmacions de qui, sense manies morals, s'apunta al carro dels guanyadors: “Cataluña no tenía mucho que ganar y, en cambio, como los hechos demostraron cruelmente, sí mucho que perder”. No, tenia moltíssim a guanyar: avançar en el camí de la modernitat política que a Espanya no va arribar fins el 1931. Quarta trampa. El menysteniment i l'autoodi que traspua cap a l'existència i, per tant, el coneixement, de les institucions polítiques pròpies: “Al final, el Principado se quedó solo luchando por salvar sus fueros”: Catalunya mai ha tingut furs atorgats, sinó Constitucions, actes i capítols de Cort pactats. Cinquena trampa. “la apuesta austracista fue tan equivocada como innecesaria, cuyo componente oportunista no podemos obviar desde la historiografía ni pretender justificar.” És a dir, negar-se a introduir en l'aposta majoritària dels catalans (de les classes dirigents i del poble, menys de la noblesa), ni un sol judici en relació als valors polítics i econòmics que representaven els dos models polítics en pugna entre 1707 i 1714, ni a la fortuna d'un i altre durant el segle XVIII, és a dir, sobre el parlamentarisme del Rule Britannia i sobre l'absolutisme del col·lapse borbònic.
