Dimarts, 22 de juny de 2021 - Edició 1062
La República

La Governança universitària

Vivim en una societat, l'economia de la qual es veu obligada a emprendre canvis disruptius en els productes i la forma de produir-los si es vol fer front als monumentals […]

Josep Huguet
Josep Huguet 02/03/2014

Vivim en una societat, l'economia de la qual es veu obligada a emprendre canvis disruptius en els productes i la forma de produir-los si es vol fer front als monumentals reptes del segle XXI, tant demogràfics, com socials i ambientals. Però aquesta necessitat de canvi disruptiu enfocat correctament en la solució dels reptes sembla no existir en els àmbits de les institucions./
Amb el risc de que algú em titlli de marxista antiquat, crec que els canvis ineludibles en el camp de la infraestructura no són seguits en el camp de les superestructures. I aquesta contradicció ja sabem què final pot tenir: o revolució o reacció. O moltes vegades les dues coses combinades. Només el reformisme fort (no el reformisme light i gattopardià de fer veure que canviem per quedar-nos igual), el reformisme radical que va a l'arrel dels problemes, amb el suport dels blocs socials amplis i transformadors, té possibilitats d'èxit, i és el que ens convé./
A hores d'ara, els lectors diran, de què va el sermó? És aplicable a tots els camps de l'administració, de les entitats, de les estructures de les empreses, dels sindicats i de les institucions acadèmiques. Em paro aquí. El detonant de l'article és llegir que una vegada més un petit grup d'estudiants ha bloquejat el claustre de la UB que anava a aprovar una modificació del sistema de governança per garantir equips de direcció més compactes./
La universitat i el seus estatuts procedeixen de l'època medieval i de l'antic Règim on quedava plenament justificat el seu blindatge del món acadèmic davant poders reaccionaris com l'Estat i l'església. Però, té sentit avui, en democràcies desenvolupades, que certs àmbits universitaris no presentin comptes, no només econòmics, sinó d'objectius i de retorn social, davant la societat civil organitzada i davant el Parlament triat pel poble?/
Les universitats nòrdiques i anglosaxones, així com també moltes altres de les seves institucions, ja fa temps que van emprendre el camí de la reforma. Tant en models més privatitzats com en públics, les universitats han separat el govern universitari de la participació social. És a dir, el govern universitari, de l'òrgan de control intern. I, per descomptat, han separat el Ministeri responsable, de l'interlocutor directe amb les universitats, assumit per una agència pública, dotada d'un pressupost elaborat pel Govern del país, en funció de les prioritats i orientacions marcades al Parlament./
L'elecció dels equips rectors prové de designacions d'un Senat o consell social que fan un concurs internacional d'aptituds. En aquest Senat hi ha il·lustres membres de la societat civil amb poder de decisió, lluny del que havien estat moltes vegades els consells socials a casa nostra. Però, personalment, vaig aconseguir que fossin presidits tots ells per gent vinculada al món de l'economia real, ja fos pública o privada, i va quedar clar que els presidents del consell eren els delegats de l'autoritat democràtica a les universitats ./
Però aquí segueix havent-hi un sistema d'elecció de rectorat que amb aparença ultrademocràtica és una mostra, de llibre, del corporativisme a la quinta essència. El rector és qui ha d'administrar uns diners escassos, per definició, en funció d'unes prioritats socials i educatives que marca i demanda la societat a través del canal parlamentari i governamental, o a través dels representants directes de la societat civil. Doncs bé, aquest rector que hauria de prendre decisions que no agradarien a tots, es troba coartat perquè ha estat triat per coalicions amb interessos corporatius: la facultat A o B, el PAS, els delegats sindicals laborals o juvenils, etc; confonent el poder legislatiu, o si m'apuren consultiu, amb el poder executiu. Aquesta és la raó per la qual qui ha d'executar mai pren decisions de cambi, perquè la tendència natural de les persones és l'oposició al canvi. I llavors es produeixen confluències al·lucinants entre branques polítiques d'extrema esquerra estudiantil, amb el professorat més privilegiat i d'edat, contrari a qualsevol moviment que pugui canviar el estatus d'origen medieval del seu poder i els privilegis, que no són justificables socialment./
Conec de ben a prop les resistències al canvi quan a Catalunya vam tenir elaborat i consensuat amb rectors i presidents dels consells socials un projecte de reforma de la Llei d'Universitats que, dins del marc de les competències catalanes escasses, proposava millores en la governança. Així com la creació de l'estructura Universitat de Catalunya que permetria una racionalitat en el repartiment dels recursos absents de pressions corporatives i territorials. Es proposava un rectorat que seguís les prioritats marcades pel país i les del Pacte Nacional per a la investigació i la innovació aprovat per tots els grups parlamentaris, sindicats i patronals, que tragués el català del estatus legal marginal que tenia en aquest àmbit (finalment això es va aconseguir amb un decret a part). El projecte va quedar al calaix. El temor d'alguns rectors a passar-lho per claustres i haver de viure episodis orquestrats de boicot corporatiu, des de dins i des de fora, va bloquejar la reforma forta. Van passant els anys i a les universitats continuem estant entre el reformisme gattopardià i la revolució/reacció. Inútils ambdós . http://www.economiadigital.es/cat/notices/2014/03/la_governanca_universitaria_52283.php