A la vista de l’avantprojecte de llei de trànsit, circulació de vehicles a motor i seguretat vial que ha aprovat recentment el Consejo de Ministros, no puc deixar de fer algunes reflexions que, de tant en tant, em neguitegen.
Entenc i comparteixo, en certa mesura, la preocupació social per la seguretat. Aquest és un valor molt apreciat i buscat per les societats anomenades “avançades” (un altre concepte que també em costa d’acceptar). Tanmateix, discrepo molt de l’obsessió per la seguretat que aquestes societats semblen haver incorporat als seus esquemes bàsics.
La vida implica risc. De fet, viure és risc. Sempre. Pretendre o aspirar a una vida sense risc és una quimera. Això sí que és una quimera i no altres aspiracions socials que els caçadors d’elefants rebutgen!
Si acceptem que viure sense risc és impossible, no entenc aquesta obsessió per la seguretat que de vegades em sembla, de tant excessiva com és, una ingerència i un abús.
Volem controlar-ho tot. Legislem, regulem, prohibim, sancionem…, tot en cerca d’una seguretat impossible, utòpica i, al meu entendre, absurda.
Em pregunto, qui? Qui és qui per limitar la meva llibertat de, posem per cas, nedar més enllà de les boies grogues? O d’anar en bicicleta sense casc o, fins i tot, de circular sense el cinturó de seguretat?
Una cosa és la recomanació, la conscienciació social, la pedagogia sempre necessària per preservar l’equilibri adient entre risc i seguretat, però tota una altra és confondre tot això amb un excés de zel que ens porti a l’excés de regulació i a l’intervencionisme coercitiu sobre la llibertat personal en la tria de riscos.
Compareteixo que cal regular sobre riscos i seguretat en tot allò que pugui afectar a la seguretat dels altres, és clar que sí. La nostra tria personal ha d’estar sempre matisada pel bé comú, però cal saber conjugar bé els matisos entre les llibertats personals i la derivació de responsabilitats.
És necessari que protegim el bé comú de les temeritats o decisions de risc que altres prenguin i que ens puguin afectar d'alguna manera. Nogensmenys, més enllà d’aquesta lògica protecció, si hom pren decisions en el marc de la pròpia llibertat, cal que sigui plenament responsable de les conseqüències que se’n derivin. Siguin quines siguin.
Si jo o qualsevol altre, fent ús de la nostra tria, volem nedar més enllà de les boies grogues i acabem necessitant els serveis de salvament, n’hauríem d’assumir els costos. I si, com a conseqüència d’una temeritat o imprudència triada, en resultéssim malparats, n’hauríem de fer front amb els propis recursos fins on arribin.
La responsabilitat és això. El proteccionisme és tota una altra cosa. És allò que ens fa viure en la creença errònia de que pot existir una vida sense riscos i fa que, quan la desgràcia s’esdevé, tendim a buscar les culpabilitats i les responsabilitats en factors aliens a les nostres decisions.
Qualsevol pare o mare responsable sap perfectament que la millor manera de deixar els seus fills sense recursos propis davant del risc és, precisament, la sobreprotecció.
De vegades tinc la sensació que, des d’alguns mecanismes imprecisos de la nostra societat, s’estigui impulsant una sobreprotecció alienadora de responsabilitats que, paradoxalment, atenta directament a la nostra seguretat i limita la nostra llibertat vital.
Com que ja fa temps que he après que res no és debades, se m’acut que, per entendre-ho millor, tal vegada hauríem de fixar els ulls en els fabricants de gorres de cop i en l’immens negoci que suposa el mercat del nyanyo.
